ESPÈCIE PROTEGIDA

¿Busquem culpables o solucions?

Tristesa, ràbia, indignació, vergonya, enuig, impotència, desesperació, ira, frustració, decepció. Tot això i més. Diumenge vam viure un dels episodis més lamentables de la nostra vida perica. I són molts anys de patiment. Però la derrota contra l’Osasuna formarà part per sempre més de la galeria dels nostres horrors.

Som on som per un seguit d’errades. Moltes errades d’uns responsables amb noms i cognoms. Ara podem analitzar i debatre com repartim aquestes responsabilitats i quina és la jerarquia de culpes que explica la nostra situació. Segurament, coincidim en els factors. Però no tinc cap dubte que dissentim en el pes de cadascun. Ara bé, destinar energies a escatir culpes mentre el vaixell s’enfonsa em sembla la millor manera de garantir el naufragi. Ara no és el moment de demanar dimissions. Tot arribarà. Ara és el moment d’exigir responsabilitat en forma de solucions.

Hem de guardar la calculadora al calaix i deixar de mirar el calendari. Els jugadors s’han de tranquil·litzar, en el millor sentit de l’expressió. Perquè tenen un problema d’estrès. Vull pensar que quan Machín diu que necessitem “homes” no ho diu en l’accepció masclista, ho diu com a sinònim d’adults. Una persona adulta és qui es fa càrrec. Perquè és responsable i perquè té prou força per fer-ho. Necessitem que l’entrenador sigui capaç de flexibilitzar el seu sistema, que posi el sistema al servei del grup i que estableixi una relació de compromís i de fidelitat amb el grup. Necessitem una direcció esportiva que encerti amb els reforços del mercat d’hivern, que no esperi al 31 de gener per tancar les incorporacions, que siguin fitxatges que ens tornin l’esperança. Necessitem que Mister Chen sigui conscient de la gravetat de la situació i que sigui fidel a les seves paraules (val més gastar diners per no baixar que no pas per pujar). I necessitem una afició que declari una treva en relació a tots els sentiments amb els quals he començat la columna. Que pensi en positiu i que entengui que som protagonistes del nostre futur, que en la mesura que creguem que l’impossible és possible ja estarem fent el primer pas. Animant tot el partit, estimant els jugadors encara que no s’ho mereixin. Hem tocat fons. Ara toca estar molt units i creure. Ja tindrem temps de demanar dimissions i lamentar-nos. Però ara no. Som l’Espanyol. No tenim ningú que ens defensi, només ens tenim a nosaltres. No ens podem abandonar.