Aquests dies circula a les xarxes una “carta oberta al futur” president del CSIC en què es denuncia, entre d’altres coses, que l’actual estructura i funcionament del CSIC “no potencia l’excel·lència, sinó que naturalitza un model d’institució ancorat en un arquetip obsolet d’administració centralitzada i burocratitzada que premia el seguidisme i lamina la crítica constructiva consubstancial a l’exercici del procés científic”. La crítica no és nova –fins i tot la redacció burocràtica i formal de la carta s’assembla al mateix CSIC–, però sí en canvi el fet enginyós de dirigir-se a un nou responsable que encara no ha vingut, tot donant per descomptat que aquest organisme de 76 anys d’història canviarà de mans després de les properes eleccions del 20-D.
En els darrers anys, la gestió del CSIC ha entrat en una mena de “caiguda lliure” a causa d’innombrables afers interns, alguns de francament desagradables: menyspreu cap als seus treballadors, retallades, acomiadaments, tancament de centres i destitucions, la darrera la del director de l’Estació Biològica de Doñana. La ciència, perquè pugui donar els seus fruits, necessita autonomia, i no estar controlada pels interessos dels polítics de torn. La situació d’emergència en què es troba el centre de referència de la ciència espanyola mereix deixar de costat qualsevol partidisme polític. Els investigadors demanen la reforma de les estructures científiques i un Pacte d’Estat que doni estabilitat als projectes. És ara o mai!
