Publicitat
Publicitat

CUP: si la dreta anés dreta i l’esquerra tingués mà esquerra

A Euskal Herria som moltíssims els que aquests últims mesos estem mirant el poble català amb enveja, amb esperança però també amb preocupació, i per això us enviem aquestes línies a tall de petita reflexió per si us poden servir per a alguna cosa.

El diagnòstic sembla clar. En euskera tenim uns sufixos que són molt pràctics per posar la línia vermella a tots aquells aspectes de la vida en els quals una mica és bo però massa és molt dolent. Són -tasun i -keria. Amb aquests dos sufixos meravellosos podem distingir entre l’ harrotasuna, que és l’orgull que ha de tenir cada persona o poble per tirar endavant, i l’ harrokeria, que és l’arrogància, l’orgull excessiu que, en lloc de defensar la identitat d’un mateix, intenta anul·lar la del proïsme.

Aquests dos sufixos defineixen de manera senzilla i clara la situació actual a Catalunya. D’una banda tenim l’ harrotasuna del poble català de ser allò que vol ser, tant lingüísticament com culturalment i econòmicament. I de l’altra l’ harrokeria del govern central, que no és capaç d’acceptar un dret fins i tot reconegut per l’ONU i que altres pobles europeus (Txecoslovàquia, la Gran Bretanya) han posat en pràctica.

Hi ha moments a la vida que només passen una vegada, i aquests moments són crucials per al futur del vostre poble, com sabeu prou bé. Si ara no tireu endavant, potser haureu d’esperar dues dècades com a mínim, si no més. No hi sou només vosaltres, hi ha molts altres pobles que us estem observant, mirant amb enveja i admiració com heu sigut capaços d’ajuntar-vos i d’unir-vos. I necessitem que avanceu sense parar per aconseguir, entre moltíssimes altres coses, una de tan simple com és crear un espai en el qual es pugui viure en català sense por de mitjans, lleis o estats que ho bloquegin o ho prohibeixin.

De vegades hem de mirar enrere per reflexionar. Com deia Churchill, com més coneguis el teu passat més podràs veure el teu futur. Per exemple, per saber què passarà amb l’AVE a mitjà termini n’hi ha prou de llegir què va passar fa un segle i mig, quan es van crear les primeres línies de ferrocarrils i les previsions desmesurades van portar una cascada de fallides posteriors. Un altre exemple seria el cop franquista que va acabar en guerra civil, quan en comptes de crear ponts de tot tipus amb altres sectors de la població per aturar l’agressió, alguns es van dedicar a cremar esglésies, fer comunes o proclamar una revolució que va ajudar molt a perdre la guerra. Han passat gairebé 80 anys, d’allò, i no sé si hi ha algun treball realment crític que expliqui com es va poder perdre aquella guerra, si les ciutats i els centres productius principals havien quedat en mans de la República.

Joseba Mintegi afirma que potser les paraules rei i reina no vénen del llatí, ja que els romans no van tenir mai reis ni reines, sinó que vénen d’ errege i erregina, que ha mantingut l’euskera i que es podrien traduir com “el que no s’equivoca”, i que havia de ser la persona que guiava el clan o la tribu que caminava darrere de les bandades de bisons procurant encertar-ne al màxim perquè el grup no es morís de gana.

I és que en aquesta vida és més important no equivocar-se gaire que encertar-la de tant en tant. Això ve al cas perquè últimament sembla que a Catalunya els defectes de l’altra part compten més que els mèrits propis. Si en aquests anys la política estatal, com heu fet notar amb encert, ha sigut la millor fàbrica d’independentistes -la campanya de boicot al cava, la sentència del Tribunal Constitucional…-, aquest últim any sembla que les errades han passat al vostre costat: la falta de suport inicial de l’esquerra al tipus de consulta proposada per Mas i que finalment va ser un gran èxit, les pegues a candidatures unitàries que són imprescindibles en aquests moments perquè els votants del que era CiU continuïn donant suport al procés d’emancipació, i ara la postura de la CUP de voler fer mudança amb el panorama actual.

Quan hi ha dubtes sol anar bé observar què és el que vol el nostre adversari. I si la campanya mediàtica de l’Estat contra Mas ens indica que el que vol és que aquesta persona no tingui suport perquè la burgesia i molts sectors catalans s’allunyin del camí cap a la independència, anar per la mateixa línia és suïcida.

Sabeu més bé que ningú que si no esteu units no anireu endavant. I per estar units i unides cal saber donar i prendre, cal treballar amb la dreta sense perdre la mà esquerra. La qüestió ja no és si donar suport o no al president Mas. És molt més: és decidir d’una vegada si anireu plegats, si us donareu un nivell molt alt de confiança mútua, si aprofundireu en tot allò que us uneix i no en les vostres diferències, com està passant aquest últim any. Si voleu compartir un espai sociocultural i socioeconòmic -un estat- on prevalgui el bé comú, necessiteu cinc anys com a mínim, fets una pinya per tirar endavant, sense que absolutament ningú en quedi fora. Si algú falla, tot se n’anirà en orris. I no és moment de mudances, com sabeu prou bé.

Per avançar cal molt seny i força sena. Sena, en euskera, i sembla que en iber també, significa moltes coses: bon sentit, manera de ser, seny, instint, habilitat, talent, caràcter, geni, temperament… És, de manera resumida, el que fa que una persona sigui el que és, el que la condueix en la vida. Potser seny i sena vénen del mateix lloc. Per això esperem, des d’Euskal Herria, que el seny i el sena us acompanyin per poder arribar a bon port.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT