Cafè Utopia

La jove periodista davalla pel carrer 25 de Mayo i finalment gira per Ituzaingó. Sap que l’Eduardo freqüenta el Café Brasilero. “ Soy hijo de los cafés. Han sido mi universida d desde siempre. Todo lo que sé se lo debo a ellos. Sobre todo el arte de narrar. Lo aprendí escuchando, en las mesas de los bares ”, havia dit en alguna ocasió. Allà hi escolta, pensa i fins i tot concedeix entrevistes. Hi va amb l’esperança de trobar-l’hi. Entra, s’asseu en una de les taules del fons i demana un cafè.

Mentre l’assaboreix el veu entrar i dirigir-se a la que sap que és la seva taula de sempre, la de la finestra, a l’esquerra de la porta d’entrada. El cor gairebé se li atura de l’emoció. Amb el pas insegur, i la veu tremolosa, se li acosta i li explica que és periodista, que està escrivint un llibre sobre la utopia i que ha vingut expressament des de Barcelona per entrevistar-lo. Li demana si el pot acompanyar.

- Será solo un minuto -diu ella.

I el minut es converteix en dues hores de conversa. Aquell home, ja gran i tanmateix més jove que vell, compon i executa permanents melodies verbals. Onades d’aforismes sorgeixen de la seva boca a tal velocitat que la noia, aquí més admiradora que periodista, amb prou feines és a temps d’anotar-les totes.

- De los pobres sabemos todo -sentencia ell tot d’una-: en qué no trabajan, qué no comen, cuánto no pesan, cuánto no miden, qué no tienen, qué no piensan, qué no votan, qué no creen.... Solo nos falta saber por qué los pobres son pobres... ¿Será porque su desnudez nos viste y su hambre nos da de comer?

Les tasses de cafè desfilen per aquella taula al mateix ritme que les sentències condemnen explotadors, conspiradors i manipuladors.

- Vivimos en lleno en la cultura del envase -continua l’home-. El contrato de matrimonio importa más que el amor, el funeral más que el muerto, la ropa más que el cuerpo y la misa más que Dios. Quien no está preso de la necesidad, está preso del miedo: unos no duermen por la ansiedad de tener las cosas que no tienen, y otros no duermen por el pánico de perder las cosas que tienen. El código moral del fin del milenio no condena la injusticia, sino el fracaso. La cultura de consumo, cultura del desvinculo, nos adiestra para creer que las cosas ocurren porque sí.

- Y a pesar de ello, usted sigue creyendo en la utopía. ¿No es así?

L’home somriu, aixeca la tassa i se l’acosta als llavis. Tot d’una s’adona que està buida i amb un gest indica al cambrer que n’hi dugui un altre, de cafè.

- Creo en la fuerza de mucha gente pequeña, en lugares pequeños, que haciendo cosas pequeñas puede cambiar el mundo. Por cierto -deixa anar de sobte-, ¿sabes qué dice un buen amigo mío, Fernando Birri?

- ¿Qué?

- Que la utopía se encuentra en el horizonte. Es inalcanzable. Si andas diez pasos, ella se alejará diez pasos. Cuanto más la busques, menos la encontrarás, porque ella se alejará a medida que te acerques.

- Pero entonces: ¿para qué sirve la utopía? -pregunta ella.

- Buena pregunta. ¿Para qué sirve la utopía? -repeteix l’home, just abans de xarrupar el cafè, encara calent, que li acaben de servir-. Birri te diría que la utopía, mi joven amiga, sirve para caminar.

En aquells moments l’home tanca els ulls i assaboreix l’enèsima tassa de cafè amb crema, almívar de llet i licor. Per primer cop el veu cansat, malgrat la fortalesa d’esperit que desprèn. Deu ser de tants anys exercint de consciència global, pensa ella. L’observa amb tendresa i respecte. Discretament s’aixeca, fa un senyal al cambrer i es dirigeix al lavabo. Fa una calor humida que la incomoda. Es refresca la cara, les mans, el clatell. Recolzada sobre la pica, fixa la mirada en el seu reflex, que l’observa des de l’altra banda del mirall. La utopia és la imatge, el far, la referència. Que no arribem a abastar-la no la converteix en inexistent. Obviar-la és un luxe que la humanitat no es pot permetre. Ho va fer perquè no sabia que era impossible, pensa. Seria un bon epitafi. Malgrat les nombroses derrotes hagudes i per haver, seguir caminant és sempre la victòria més important. Al cap i a la fi, som allò que fem per canviar allò que som. Li ho va ensenyar ell.

Quan torna a la taula, obre de nou el llibre i llegeix: “ Sólo los tontos creen que el silencio es un vacío. No está vacío nunca. Y, a veces, la mejor forma de comunicarse es callando ”. I així, en silenci, continua conversant amb l’Eduardo. Com quan encara hi era.

Quan el cambrer li porta una altra tassa de Café Galeano, ella el pren, se n’impregna i en beu un glop. A tu salud, maestro.

Més continguts de