La Caixa, TV3 i el Barça
La marca Espanya va de baixa. L'exitosa Transició queda lluny. Juan Carlos ha malbaratat un crèdit que semblava elefantíac. Ha caigut el decorat de totxo del suposat miracle econòmic i fins i tot les excolònies s'atreveixen a ridiculitzar l'àvia Metròpoli. S'han esfumat els grans referents literaris, de la Movida Madrilenya ja no se'n canta ni gall ni gallina... I aquest estiu sabrem si la roja pot exercir, encara, d'estendard. Costa molt construir una marca i ben poc carregar-se-la.
La marca Catalunya no existeix. Com a succedani, fem servir Barcelona i el Barça, dues històries d'èxit, malgrat el resultat d'ahir. Després, esclar, tenim Gaudí, Dalí, Miró... Amb la literatura costa més, molt més. El cine ens ha donat l'alegria de Pa negre . Tot això portes enfora. Portes endins, les submarques que funcionen són TV3 i La Caixa, tan discutides com consolidades. A més distància hi ha el prestigi espiritual i boirós de Montserrat. La marca Generalitat no és prou potent, per això Maragall la va reconvertir en Govern de Catalunya. Darrerament ha quallat la marca dret a decidir, que potser farà que algun dia existeixi la marca Catalunya.
Parlar de marques és divertit. Però pròpiament no són res. El que compta són les realitats que hi ha al darrere. Rere la decaiguda marca Espanya hi ha un país en crisi econòmica i identitària, gelós, desconcertat. Rere la no-marca Catalunya hi ha un mig país inquiet i indecís, en crisi econòmica, però amb un renovat desvetllament civicopolític.
