Publicitat
Publicitat

Cal distensió

Consumat el xoc de trens el divendres 27 d’octubre, el diumenge següent, amb la decisió del president Puigdemont de no mobilitzar el carrer i la convocatòria d’eleccions per part del president Rajoy, els núvols semblaven aclarir-se i, a l’horitzó, apuntava la distensió. Els empresonaments del dilluns 30 feien anar en orris aquesta perspectiva.

Hem d’estar amatents a veure si els darrers moviments del Tribunal Suprem respecte a la mesa del Parlament marquen un canvi d’actitud. Si és així ho haurem d’atribuir, com la mateixa convocatòria immediata d’eleccions, al marc europeu en què vivim. És important tenir-ho ben present i no exagerar l’aspecte negatiu de la reacció de l’Europa oficial als esdeveniments dels darrers dos mesos. Potser, davant l’empresonament de dirigents polítics, n’hauríem pogut esperar una mica més, però si algú s’havia fet il·lusions que després d’un 27 d’octubre que, en la meva modesta opinió, va fer bo el 6 d’octubre del 1934, vindria el reconeixement d’algun país, o declaracions favorables de caps d’estat o de responsables de la UE, és que vivia més dels seus somnis que d’una apreciació justa de la realitat. Certament, com a conseqüència dels episodis repressius, no pas de la DUI del 27 d’octubre, s’ha guanyat notorietat i s’han guanyat punts davant l’opinió pública europea. Els mitjans de comunicació ho reflecteixen bé. Però els punts es poden perdre amb facilitat si es transmet una imatge d’obstinació.

La distensió és necessària. Des de finals de setembre tenim un fenomen nou que no podem menystenir: el conflicte polític afecta l’economia, catalana i espanyola. I d’això no se’n pot esperar res de bo. Ho diré sense embuts: pel bé de les seves economies, Catalunya i Espanya necessiten un període de calma. Per fer-ho possible és imprescindible que el govern central reverteixi la política de repressió contra persones i institucions. I per part catalana convindria encarar el procés electoral d’una forma relativament normal, cosa, d’altra banda, ja completament segura si el nivell de repressió baixa. Fora bo, afegeixo, que els programes electorals no fossin maximalistes i, sobretot, que no intentessin repetir el cicle anterior, tornant a posar terminis i tornant a estratègies que culminin amb la unilateralitat. Això ja està fet i l’únic que podia produir, la notorietat mundial, ja ho ha produït. No cal repetir-ho. Seria lògic, d’altra banda, que el món sobiranista mantingués ben viva la reivindicació d’un referèndum a l’escocesa. Però a llarg termini (i sí, això va de llarg termini) el que comptarà, i el que el món mirarà, és la proporció de l’electorat que vota pels partits que reclamen el referèndum (també la proporció dels explícitament independentistes). I per tant aquesta proporció és l’estadística sobre la qual s’han de centrar els esforços de la campanya electoral del 21 de desembre, i de l’acció de govern i les campanyes futures. Feu-vos, sisplau, la pregunta següent: ¿creieu que els indecisos del 2015 (eleccions del 27 de setembre), diguem els votants d’Unió, ara es decantaran pel vot sobiranista? La resposta la tindrem aviat. Però a mi no em sembla que sigui evidentment afirmativa. Episodis com el de l’“aturada de país” de dimecres m’omplen d’inquietud. Quants vots es van guanyar aquell dia, tallant carreteres i impedint circular trens? Jo tinc una edat que em permet recordar el Maig del 68. L’aturada de país va ser massiva i espectacular. Els trens i els avions no van operar durant dies seguits, les carreteres es van tallar, els edificis es van ocupar, la imaginació era al poder, altra volta París era una festa, una festa democràtica en què tothom participava.

He dit “tothom”, però De Gaulle va reaccionar convocant unes eleccions que es van celebrar el 23 de juny del 1968 i que va guanyar amb la primera majoria absoluta de la Cinquena República. La sensació de desordre al carrer va ser, no ho dubteu, un factor decisiu en aquest resultat. Mantinguem-nos, doncs, amb les manifestacions massives, molt ben organitzades, anunciades amb temps, un xic avorrides si voleu, però gens amenaçadores, tranquil·les, i sense un vidre trencat o un paper deixat al carrer. Són necessàries i han estat fins ara la marca, admirable i admirada, de les mobilitzacions del Procés (en aquest aspecte, el llibre recent del corresponsal del New York Times Ralph Minder, The struggle for Catalonia, fa de bon llegir). És el que ens farà guanyar o, per si sou de mena pessimista, no perdre.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT