Cal salvar Bankia?
"Andreu Mas-Colell ha subratllat que l'executiu català ha fet «tot el possible» per Spanair, [però que] hauria estat «irresponsable» continuar invertint[-hi]"
"El ministre [De Guindos] ha insistit que s'aportaran tots els diners que calgui [a Bankia]"
¿Cal salvar amb recursos públics Bankia, CatalunyaCaixa, Nova Caixa Galicia i el Banc de València? El govern diu que ho farà. L'oposició demana explicacions, però no s'hi oposa. La meva opinió és que ni ho podrà fer, ni ho hauria d'intentar.
La raó per la qual els governs es consideren en l'obligació de salvar els bancs amb problemes és evitar el pànic bancari . Quan una botiga plega, els clients fan cap, sense dubtar-ho, a una altra. En canvi, si un banc fes fallida no sols els seus clients dubtarien molt a anar a un altre, sinó que tots els clients de tots els bancs temerien pels seus diners i procedirien a retirar-los; és el que passa en totes les crisis bancàries. Ara bé, tots els bancs són insolvents si els clients exigeixen alhora recuperar els seus dipòsits, perquè el negoci del banc consisteix a prestar a tercers la major part dels diners que els dipositants els han confiat, comptant que no tots vindran alhora a exigir-ne el reintegrament. Per tant, el pànic bancari provoca la insolvència de tots els bancs, els bons i els dolents, la qual cosa implica la paralització de l'economia i el caos.
Ara bé, aquest argument és veritat a mitges, perquè és possible gestionar les crisis bancàries: és qüestió d'aïllar els bancs dolents de la resta; als creditors dels primers se'ls dóna a triar entre la capitalització dels crèdits o la liquidació ordenada i als segons se'ls proporciona tota la liquiditat que requereixin per seguir operant encara que els seus clients retirin transitòriament els dipòsits. Això segon requeriria la cooperació del Banc Central Europeu, que no va ser creat per a aquesta funció però que l'assumiria per evitar mals majors i que no li exigiria sinó efectuar una tercera macroinjecció de liquiditat. L'avantatge de l'operació és que no costaria diners al contribuent i que seria un magnífic negoci per al BCE, tota vegada que la liquiditat la cobra però no li costa res. L'inconvenient és que els creditors haurien d'assumir pèrdues altes, perquè la liquidació dels actius no permetria cobrir els seus crèdits.
Per aquest motiu, és raonable que el govern consideri l'alternativa de la nacionalització. La lògica és la següent: el govern garanteix als creditors que recuperaran tots els seus crèdits, la qual cosa se suposa que tranquil·litza tothom. Després de posar el banc en ordre, el govern el ven i recupera els diners. Ara bé, recuperarà realment els diners que hi posi? Dissortadament, no. Quan peta una bombolla, i precisament perquè és una bombolla, el que queden són deutes superiors als actius que els suporten; per tant, els actius dels bancs nacionalitzats no valen ni valdran mai els seus deutes. Pretendre, com pretén el govern, que ni els creditors ni els contribuents hi perdin és pura fantasia.
No és sols que el govern està substituint pèrdues dels creditors per pèrdues dels contribuents, és que l'abast de l'operació supera les seves forces: em temo que el govern no podrà aportar "tots els diners que calgui", que seran més que els que desitjaria. Quan es va adjudicar CAM al Sabadell el govern va declarar que els ajuts necessaris pujarien a uns 6.700 milions; pocs dies després, el Sabadell estimava que les pèrdues que es produirien a la cartera immobiliària serien molt més grans i que els ajuts públics acabarien rondant els 11.500 milions. Si extrapolem aquesta xifra al conjunt de la banca nacionalitzada, el cost de l'operació ascendiria a 92.000 milions. Una estimació intermèdia entre aquesta xifra i l'extrapolació de les expectatives oficials en privatitzar Unnim i la CAM ens porta a 65.000 milions. És una xifra exorbitant? Aproximadament la mateixa proporció del PIB espanyol que va representar el cost públic de la crisi bancària dels 80-90 (Rumasa, Banesto, etc.). La diferència és que aleshores el Banc d'Espanya podia imprimir pessetes, que és, en últim terme, com es va finançar l'operació. Ara cal finançar-la amb impostos i els contribuents espanyols no podran suportar aquesta càrrega addicional. Per tant, em temo que igual que el govern català va haver de tirar la tovallola abans d'arribar als 200 milions invertits a Spanair, el govern espanyol ho haurà de fer abans d'arribar als 65.000, que és l'equivalent a 325 Spanairs.
Què passarà quan el govern es rendeixi? Un cop més, haurà de fer el que ha assegurat que no farà: demanar que Europa rescati la nostra banca. Després caldrà repartir les pèrdues que ara el govern pretén que assumim en solitari els contribuents espanyols. No es tracta d'un problema econòmic sinó polític, entre altres coses perquè una part important dels creditors de la banca nacionalitzada són bancs del nord d'Europa. S'entén que el govern intenti evitar arribar a la taula del repartiment, però no se'n sortirà i s'equivoca ajornant-la: la sortida de la crisi exigeix aclarir d'una vegada qui es fa càrrec de les pèrdues generades per la bombolla, perquè mentre això no es faci la desconfiança regnarà.
