Calla, que farem una ‘offshore’
Que l’activitat certament frenètica del bufet d’advocats Mossack Fonseca i els seus glamurosos clients hagi generat una investigació de més d’onze milions i mig de documents, i que els investigadors del tema afirmin que això només és la punta de l’iceberg, resulta certament impressionant. Que a l’entorn d’un president, ni que sigui rus com és el cas de Vladímir Putin, es moguin més de dos mil milions de dòlars presumptament fraudulents, ara mateix sona per desgràcia lògic i normal. Com diu molt bé Don Mariano Rajoy, al cap i a la fi amb les coses de menjar no s’hi juga.
L’única matisació és que, si fos possible, hauríem de poder menjar una mica tots. Fa una setmana que servidor va rebre una carta de l’Agència Tributària espanyola (de moment no en tenim d’altra) que em reclamava enèrgicament una suma de quatre euros amb setanta-vuit cèntims (ho aprofito per obrir una col·lecta entre els lectors amables amb la finalitat de cobrir l’import).
Tan sols voldria apuntar que només el cost del paper de la carta i de l’enviament de la graciosa missiva em sembla que puja més que el deute esmentat. Potser és que la Hisenda espanyola no ha descobert encara el correu electrònic, el Whatsapp ni les xarxes socials, que són mitjans idonis per comunicar collonades de manera gratuïta.
El que sí que han descobert és la manera de xiular mirant cap a una altra banda quan veuen alguna cosa que no els acaba d’agradar. Potser val la pena recordar un parell de dades contrastades, com per exemple que l’u per cent de la població mundial acumula la riquesa que no ha vist ni de lluny el noranta-nou per cent restant. O que a Catalunya, i a Espanya, gairebé el vint per cent de la població està per sota del llindar de la pobresa.
Són dades que proporcionen una llum obscura, amb perdó per l’oxímoron, sota la claror de la qual notícies com les dels anomenats papers de Panamà es converteixen en feridores fins a l’obscenitat. Al final els noms són el menys important: que si Putin, que si Leo Messi, que si els germans Almodóvar, que si Baixar al-Assad, i tots els que puguin venir. Senzillament, quan parlem d’estafes a l’engròs contra l’interès públic (perquè el que no paguen uns ho paguem els altres amb suor i llàgrimes) el que més importa no són les signatures sinó els efectes sobre la vida de les persones.
Mentrestant, ens anem familiaritzant amb una terminologia curiosa. Bons preferents, targetes opaques, empreses offshore i tota mena d’escombraries del sistema que serveixen perquè uns dormin ben tapats mentre uns altres resten amb els peus a l’aire, o potser amb alguna cosa més i tot.
Potser val més que vostè i jo ens muntem una offshore i ens fem el carnet d’algun partit polític que ofereixi garanties financeres.
