19/11/2011

Carta a Zapatero: camí de Harvard

2 min
Camí de Harvard

Disculpi l'atreviment, però li he preparat la conferència que pronunciarà d'aquí un any a la universitat de Harvard, amb el títol 'Governar en temps de crisi'. Hi ha paràgrafs que en la situació actual li semblaran una broma. Desi-la en un calaix i esperi que passi el temps.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Benvolguts amics i amigues: avui, 20 de novembre del 2012, fa un any just que el meu partit, el Partit Socialista, va perdre les eleccions espanyoles. Des d'aquell dia, vaig decidir que mantindria un silenci escrupolós i respectuós amb el nou president del país. Avui m'hauran de permetre que trenqui la norma per un doble motiu: en primer lloc, perquè ha sigut una universitat tan prestigiosa com la de Harvard la que m'ha insistit en la necessitat de deixar testimoni dels vuit anys que vaig presidir Espanya. I, en segon lloc, perquè ja ha passat prou temps perquè res del que jo avui pugui dir aquí influeixi en el futur immediat del meu país.

L'any 2008, al començament de la meva segona legislatura, va esclatar la crisi econòmica mundial més important de la nostra història recent. És cert que jo me'n vaig adonar tard, d'aquesta crisi. És veritat que no vaig saber valorar l'impacte que tindria. Però això em va passar a mi i a tants dirigents d'arreu del món. La diferència és que a partir del dia que vam ser conscients de la magnitud de la recessió, el meu govern i jo vam adoptar mesures impopulars, i fins i tot contràries a la nostra manera de pensar. No vam dubtar a posar els interessos del país per davant dels interessos del partit i dels meus personals.

Jo em vaig apartar de la cursa electoral per dedicar-me a combatre la crisi. Vaig posar fi a la meva carrera política fent un últim servei al meu país. La crisi em va costar el càrrec i al meu partit, les eleccions. Però em queda l'orgull de poder dir que durant el meu mandat l'economia espanyola no va haver de ser rescatada, com la de Grècia o la de Portugal. I una cosa encara més important: la satisfacció d'haver aconseguit que Mariano Rajoy, el president que em va succeir, no l'imposessin els mercats, com Monti a Itàlia o Papadimos a Grècia, sinó que el poguéssim triar democràticament tots els espanyols, encara que, com es poden imaginar, no fos ell el meu candidat.

El que va passar després amb Rajoy a la Moncloa ja és motiu d'una altra conferència que no seré jo qui la farà. Moltes gràcies.

P.D. Demano disculpes als cinc milions d'aturats que hi havia al final del meu mandat per si alguna de les meves actuacions els va perjudicar. Però ara que ha passat un any, finalment m'he tret de sobre la sensació que era jo personalment qui havia portat Espanya a la ruïna.

stats