Camps, de salvador de Rajoy a empestat
BarcelonaHi va haver un moment en què el PP valencià va sumar al seu poder territorial una influència decisiva en el PP estatal. Aquesta situació inèdita es va donar per una circumstància molt concreta: els anys de màxima hegemonia popular al País Valencià van coincidir amb les victòries de Zapatero contra Rajoy a les eleccions generals, i en conseqüència, amb la debilitat del lideratge del PP espanyol. Va ser després de la segona derrota de Rajoy, l’any 2008, quan Esperanza Aguirre i el seu nucli de poder madrileny, amb la connivència de José María Aznar i dels poders econòmics i mediàtics de la capital, van dissenyar un pla per descavalcar el polític gallec.
La presidenta madrilenya representava, en aquells anys de bonança econòmica, l’ala liberal del partit i havia aconseguit esborrar de la memòria col·lectiva l’escàndol del Tamayazo. Què va fer Rajoy? Doncs d’una manera molt hàbil va teixir aliances amb els barons territorials perifèrics per assegurar-se la majoria al congrés del partit, que es va celebrar a València, el feu de Francisco Camps, del 20 al 22 de juny del 2008. De fet, Aguirre ni ho va intentar perquè ho va veure perdut. Anys després se sabria que la festa posterior a la reelecció de Rajoy la va organitzar Orange Market, l’empresa d’Álvaro Pérez, el Bigotes, i que va costar 100.000 euros. A Camps, tot i el seu catolicisme integrista, li encantaven les festes i al partit hi havia diners de sobres per pagar-les gràcies a les generoses donacions dels empresaris que treballaven amb l’administració. Els sobres amb efectiu anaven amunt i avall.
Aquell va ser el moment de màxim poder valencià. Amb el PP espanyol a l’oposició, Camps va convertir Canal 9 en el refugi de periodistes madrilenys afins, que colonitzaven no només les tertúlies sinó fins i tot els informatius amb col·laboracions molt ben pagades. Un dels casos més extrems era el del periodista Julián Lago, que cobrava 21.000 euros per cada emissió d’un programa de debat que presentava i que no tenia ni un 1% d’audiència.
Però això era peccata minuta per al PP valencià. L’any 2013 el periodista Sergi Castillo va publicar un llibre titulat Tierra de saqueo, on xifrava en 12.500 milions d’euros la quantitat de diners públics afectats en desenes de casos de corrupció. I en 400 el nombre de polítics valencians del PP involucrats. Llavors no havia esclatat el cas Taula, entre d’altres.
En aquest context no és difícil imaginar un Francisco Camps que quan anava a Madrid es passejava com a ministre in pectore i futur successor de Mariano Rajoy. “Vine a València, que allà treballaràs molt”, li va dir a Álvaro Pérez. Camps era la peça central de l’anomenat eix de la prosperitat, una aliança signada el 2004 amb Jaume Matas i Esperanza Aguire en contraposició a l’eix mediterrani que defensava Pasqual Maragall. Ell va ser, entre el 2008 i el 2011, el principal suport orgànic de Rajoy. Però el poder valencià, tal com es va demostrar, era un miratge. Perquè per al PP l’únic poder que compta és el de Madrid. I per això quan els va convenir, abans de les generals del 2011, el van deixar caure, la vigília del judici oral del cas dels vestits, davant l’estupefacció d’un Camps que encara no s’ha recuperat.
Del cel a l’infern en poques hores
Camps va passar en molt poc temps de ser Déu a València a ser un empestat. No hi va haver cap transició, ni cap homenatge. Ni tan sols l’absolució va evitar que la gent que havia estat al seu costat l’anés abandonant a poc a poc. Fins i tot Ricardo Costa, la seva mà dreta com a secretari general del partit. La seva confessió en el judici de Gürtel obre la porta a una possibilitat a la qual Camps té pànic: ser condemnat per un cas de corrupció. Els que el coneixen afirmen que des que va dimitir és una ànima en pena. El març del 2012 encara va declarar a la revista Telva : “Estic més preparat que mai per ser president de la Generalitat o del govern espanyol”. Els seus excompanys, quan hi coincideixen, el miren amb una barreja de pena i aprensió. I Mariano Rajoy, en una entrevista a Onda Cero dimecres passat es va referir a Camps com algú que “no està en la nostra força política des de fa anys”. I quan el periodista li va recordar que encara era militant va respondre: “Doncs deu ser militant, no ho sé”.
