Cap a una societat del benestar

Una de les conseqüències de la crisi econòmica és la contenció de la despesa en els pilars de l'estat del benestar: sanitat, pensions, educació i serveis socials que inclouen l'atenció a la dependència. Actualment, els responsables polítics comencen a advertir, amb prudència, que els nivells assolits no són sostenibles a causa d'una estructura de la demografia més envellida, de l'increment dels costos sanitaris i de les dificultats que troben per mantenir alts nivells d'endeutament. Si fóssim sincers, i es tingués clara consciència de la realitat, podríem començar a parlar del declivi de la civilització occidental massa benestant. Cultures com les orientals, possiblement massa orientades al treball i sense suficient consciència social, estan agafant un lideratge mundial a nivell productiu i financer. Aquesta realitat és del tot irreversible i porta com a conseqüència el progressiu empobriment i el limitat creixement de les societats europees i, en especial, de les que sempre vam ser més pobres.

En l'àmbit de l'atenció social, l'administració avançarà cap a una disminució o congelació de la despesa, i com a conseqüència es reduirà la responsabilitat que ha anat assumit. A més, haurà de gestionar amb la màxima eficiència possible uns serveis bàsics i veurà reduïts els mitjans que li havien permès intervenir i fins i tot intentar controlar el conjunt dels serveis a les persones. Es farà evident que no és possible atendre tot des de l'administració, per la qual cosa esperem reviure una primavera del reconeixement de la iniciativa social.

És important que les entitats de la societat civil estiguem preparats. Som unes 7.500 entitats segons l'Anuari del Tercer Sector Social, una xifra rellevant. Segons la mateixa font, el pes econòmic d'aquest sector representa el 2,8% del PIB català, ocupa unes 100.000 persones contractades i mobilitza uns 245.000 voluntaris. Hi ha, doncs, un potencial evident. És bàsic que, en la nova etapa, es diferenciïn amb nitidesa els àmbits de responsabilitat i intervenció de l'administració i de la iniciativa social. Serà imprescindible evitar intervencionismes i distorsions que posin difícil a les entitats socials fer sostenibles els seus projectes. Convé que tothom comenci a parlar clar. Del nou govern de la Generalitat i dels nous consistoris municipals cal esperar claredat en l'abast de les seves responsabilitats i suport i complicitat amb les entitats socials perquè puguem exercir amb eficàcia allò que assumim com a responsabilitat nostra. Els dirigents socials haurem d'assumir unes retallades cop més fortes del suport públic. Haurem de ser capaços de tirar endavant certes polítiques de promoció social i fer autosuficients alguns serveis.

Caldrà una bona legislació fiscal que afavoreixi el mecenatge i patrocini que ha de permetre mobilitzar recursos privats. Actualment, la desgravació per als particulars de la quota de la renda (IRPF) és del 25% i per a les societats del 35%. Si es creu de debò en la societat civil, cal que prengui el protagonisme en molts àmbits d'atenció a les persones i cal permetre a les persones que decideixin lliurement a qui destinen els seus recursos. És en aquesta línia que seria un gran avenç que els primers 100 euros que es donessin a una entitat amb el reconeixement d'utilitat pública desgravessin el 100% de la quota a abonar a Hisenda per l'impost de la renda o de societats. I pel que fa a la resta de donacions, les desgravacions haurien de ser significativament superiors als percentatges actuals.

S'obre una nova etapa de societat del benestar en què l'estat garanteix uns serveis essencials però tots hem de ser responsables, i per això ens organitzem en entitats socials que cobreixen altres necessitats. Prendre'n consciència ràpidament pot reduir fins i tot l'exigència envers l'administració, que fins ara es presentava i es percebia com que ho podia garantir tot. I siguem àgils a agafar cadascú el paper que li pertoca. La societat i en especial els més febles ens ho agrairan.