Cap a una unió política europea?

En els darrers dos anys estem assistint a un procés d'integració europea complex. Per entendre'l cal analitzar tres aspectes: d'on venim, on som i cap on anem a nivell europeu.

El 1957 es crea la Comunitat Econòmica Europea (CEE), l'embrió de l'actual UE, amb l'objectiu de crear un mercat comú entre sis països però amb la idea implícita que anés avançant cap a una integració econòmica plena, de manera que finalment conduís a una inevitable unió política. Es va escollir aquesta opció perquè tots els intents que hi va haver amb anterioritat d'arribar a una unió política europea havien fracassat, i en la primera meitat de segle Europa havia estat l'escenari de dues guerres mundials. Per això, la CEE es va concebre no com un producte acabat sinó com un procés en constant evolució.

Si posem la Unió Europea en perspectiva històrica, cal dir que en només 55 anys, a part d'augmentar de sis a vint-i-set països, ha passat per totes les fases d'una integració econòmica. Així, en un primer moment es va constituir com una àrea de lliure comerç. Posteriorment es va transformar en una unió duanera amb uns aranzels comuns. En una tercera fase es va implantar el mercat comú, que va suposar la lliure circulació dels factors productius (treballadors i capital). L'aprofundiment en l'harmonització de les polítiques econòmiques dels països membres va propiciar la creació de la unió econòmica. Finalment, en el si de la Unió Europea s'ha constituït també una unió monetària, amb una moneda única i un Banc Central Europeu. Seguint els esquemes tradicionals, estem just en la fase anterior a la d'una unió política.

La concepció de la UE com un procés d'aprofundiment econòmic per acabar inevitablement en una unió política es va tenir des d'un inici. Ho demostra el fet que des d'un inici es dotés la CEE d'un conjunt d'institucions pròpies d'un govern (Parlament, Consell, Comissió, Tribunal de Justícia i Tribunal de Comptes) amb determinats poders governamentals (legislatiu, executiu i judicial). A més, la UE administra un pressupost, regula el mercat, té assumides competències en molts àmbits com la política agrària, fa polítiques de redistribució territorial a través dels fons estructurals i de cohesió, etc.

No obstant, si bé és cert que s'ha anat avançant cap a un govern europeu al qual s'ha traspassat sobirania en molts àmbits, està encara a certa distància de ser un govern federal, que seria el que constituiria la fase d'una autèntica unió política. Hi ha diferències notòries que cal considerar. En primer lloc, els governs federals estan assentats sobre una unió política i econòmica, la UE només sobre una unió econòmica, la qual cosa comporta que l'atribució de competències sigui molt menor en el cas comunitari. En segon lloc, els governs federals estan sustentats per institucions elegides democràticament de manera directa. En canvi, en el cas de la UE, els membres que configuren una de les principals institucions, la Comissió -que ostenta el poder executiu-, són escollits de manera indirecta. El Parlament, per la seva banda, sí que és un òrgan d'elecció directa, però aquesta institució té moltes menys responsabilitats que els Parlaments dels estats federals. En tercer lloc, en els governs federals existeix una clara i nítida separació de poders entre institucions; en canvi, en el cas de la UE aquests poders estan compartits entre diverses institucions. Així, a títol d'exemple, el poder executiu està compartit entre el Consell i la Comissió. Una quarta diferència és que en les federacions el màxim òrgan decisori pren les seves decisions sota criteris polítics, mentre que en el cas europeu qui marca el rumb de la UE és el Consell, i aquest màxim òrgan decisori actua sota criteris estrictament nacionals, atès que és l'òrgan de representació dels països membres. Un altre aspecte a tenir en compte és que les diferències culturals, lingüístiques i socials, entre d'altres, són molt més acusades entre els països membres de la UE que entre els estats o regions que configuren els estats federals, un fenomen que pot dificultar l'assoliment d'acords. També cal tenir present que l'evolució en què està immersa la UE fa que sigui un ens molt dinàmic i en contínua evolució; en canvi els estats federals són entitats molt més estables. Finalment, cal dir que mentre que en els estats federals l'èmfasi en el procés d'assignació de competències entre els diferents nivells de govern recau sobre la descentralització, a nivell de la UE recau sobre la centralització (cessió de sobirania cap a dalt).

Així doncs, malgrat que la UE està lluny de ser una unió política, els passos fets van en aquesta direcció. La darrera cimera europea, en crear un òrgan supervisor i regulador del sistema bancari comunitari, aprofundeix més en la integració. De fet, s'ha arribat a un moment en què no hi ha marxa enrere, ja que no avançar en una major integració suposa un cost massa elevat per als països. Una altra cosa és el ritme a què s'avança. Les següents fases passaran, sens dubte, per una major federalització d'Europa. Només si es va cap a un govern federal es podran superar els greus problemes instaurats a Europa, i això significa, entre altres coses, que els ciutadans puguin escollir els governants europeus. Tot arribarà!!