Em sap greu per les cadenes que inverteixen milions en produir continguts estupends o execrables, però el moment televisiu de la setmana són els vídeos en els quals Javier Cárdenas intenta sortir al pas de les revelacions sobre la casa que va rifar. Segons explicava Eldiario.es, el comunicador va dir que sortejava l’immoble per ajudar una nena malalta però només va donar una quarta part de la recaptació. A més, tal com explica el mitjà, el que venia com una casa envoltada de vinyes eren, en realitat, “uns baixos amb okupes, inundacions i deutes”. Per acabar de complicar-li la vida, la guanyadora de la tómbola explicava aquesta setmana al programa Todo es mentira que havia denunciat l’empresa organitzadora del sarau.

Vaig haver de mirar-lo quatre vegades per arribar a la conclusió que el vídeo no era una paròdia. Que Javier Cárdenas no intentava fer autoironia de la seva manca d’ètica, sinó que de debò creia que filmar-se donant unes explicacions precàries i delirants l’ajudaria d’alguna manera. No és el cas. Cárdenas, en la seva cursa grouchomarxista -partint del no res hem assolit les més altes cotes de la misèria- ha arribat a una meta difícil de superar: convertir-se ell en un dels seus personatges, exposat de manera humiliant a l’ull de la càmera. Només que, a diferència d’aquells individus estrafolaris a qui caçava per a Crónicas marcianas, la seva dissertació no movia a la pietat sinó, tan sols, a la vergonya aliena.

En el minut escàs de metratge d’un dels vídeos es veu Cárdenas dient que al costat de la casa hi ha un gimnàs públic mentre assenyala quatre ferros en un parc per penjar-s’hi com un mico i fer exercicis cal·listènics. Després assenyala un campanar a prop i, amb un èmfasi preocupant, engega: “A vint metres de l’edifici... una església! Tan antiga, amb tanta història... a vint metres!” En un moment de silenci se senten uns ocells i, amb la mateixa emoció que Rodrigo de Triana devia anunciar terra a la vista quan va albirar Amèrica, Cárdenas esclata: “ Pájaros! ” No se’n veu cap, però el pájaro, esclar, el té l’espectador just al bell mig de la pantalla.

Que un personatge així tingués fa quatre dies programa a la televisió pública, des del qual promocionava les pseudoteràpies -fins al punt d’obligar el defensor de l’audiència a demanar disculpes en antena-és una anomalia severa del sistema. Els mitjans de comunicació són una tribuna de poder i, per tant, hi va implícita una responsabilitat envers els més febles. Per contra, Cárdenas ha demostrat que només sap instrumentalitzar-los per al seu benefici propi.