Publicitat
Publicitat

Gent que no es ven

La seva activitat no està pensada per lluir en cap aparador, sinó per ser útil a la societat. I això no ho canvien

TANT A L’HORA de fer la tria d’articles per al recull La vida que aprenc com quan em pregunten sobre el llibre, m’adono que, sense buscar-ho directament però amb molt de gust, algunes columnes meves m’han acabat convertint en portaveu de col·lectius com els mestres i educadors socials, les infermeres, els monitors d’esplai, els voluntaris... He parlat de molts altres temes i sectors, i no s’ha produït el mateix efecte. Però amb aquests que cito han coincidit la sort d’una empatia i afecte intuïtius per part meva amb la desgràcia que siguin invisibles o menystinguts en el món mediàtic, i es mostren molt agraïts quan algú parla en positiu d’ells.

Algú em deia l’altre dia que em fixo en minories, però no. Al contrari: són majories, són desenes de milers. I això és el que m’atabala. Com podem oblidar-los quan són tants i en tenim tants a prop? I com podem deixar-los de banda si tenen la responsabilitat de cuidar els infants, els malalts, els avis; si són el teixit social que aguanta el país? Una primera resposta és que són gent que no es ven. No ho necessiten. Estan tan enfeinats treballant -i reben prou petites recompenses en el dia a dia- que no tenen temps per buscar l’aplaudiment públic. En part és això. Però quan ho intenten, quan reclamen més atenció, tampoc no se’n surten. I em temo que és perquè no es venen en un altre sentit. No s’adapten als criteris de selecció de les notícies, no competeixen. No fan rècords ni es pot titular res amb “per primera vegada”. La seva activitat no està pensada per lluir en cap aparador, sinó per ser útil a la societat. I això no ho canvien. Convé parlar-ne no pas per ajudar-los a ells, tot i que és bo apujar l’autoestima de les persones que tenen cura de les persones. Sobretot és important donar-los veu perquè quan reflecteixes la feinada de tanta gent apassionada dones motius per a l’esperança i contribueixes a un efecte contagi imprescindible.

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT