Justícia cega
Asseure al banc dels acusats del Tribunal Suprem el vicepresident del govern de Catalunya i vuit consellers, la presidenta del Parlament i els líders d’Òmnium i de l’Assemblea és, per si mateix, un fet amb una càrrega política innegable. I que la principal acusació sigui pel delicte de rebel·lió, basant-se en una violència imaginada, subratlla encara més que la vocació no és buscar la justícia sinó castigar les persones que posen cara a un moviment polític que l’Estat combat amb el Codi Penal en lloc de fer-ho amb arguments polítics, amb urnes i amb vots.
Es pot repetir una mentida mil vegades, però això no la convertirà en veritat. El procés judicial que s'ha articulat contra els líders independentistes té l’epicentre en la convocatòria i la celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Però, amb el Codi Penal a la mà, des de l’any 2005 aquesta conducta no és cap delicte perquè expressament es va derogar del Codi Penal. De fet, la mateixa exposició de motius de la llei orgànica 2/2005 que eliminava aquests delictes deia, textualment, que aquests fets es refereixen a conductes que no tenen prou entitat per ser una infracció penal, i menys encara si la pena és de presó. Destacava que el dret penal es regeix pels principis d’intervenció mínima i proporcionalitat i que el Tribunal Constitucional ha reiterat que no es pot privar una persona del dret a la llibertat si no és estrictament imprescindible. I afegia que l’ordenament jurídic té altres formes de control de la legalitat diferents del dret penal.
No cal ser cap eminent jurista per entendre que si uns fets concrets com són convocar i organitzar un referèndum han deixat de ser delicte, és jurídicament impossible que si fas això mateix et puguin imputar un delicte. La voluntat de perseguir per la via penal una qüestió de naturalesa política va portar l’acusació a construir un decorat jurídic, adornat amb delictes com la desobediència, la malversació o la rebel·lió, per convertir en delicte una conducta que expressament s’havia despenalitzat. Això suposa un frau perquè torna a convertir en delicte allò que ja no ho era.
Aquest és un dels múltiples exemples que ens ofereix la causa judicial contra l’independentisme. En el conjunt de causes obertes als jutjats d’instrucció, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a l’Audiència Nacional i al Tribunal Suprem hi ha una llista llarga d’irregularitats que permeten acreditar que en aquest assumpte els acusats no veuen respectats els drets fonamentals al jutge imparcial i al jutge predeterminat per la llei. Com és possible, per exemple, que per uns mateixos fets, que estan innegablement connectats entre ells, es divideixi la causa en quatre tribunals diferents?
Aquesta mateixa setmana hem llegit en aquestes pàgines que s’ha qüestionat la legalitat de la instrucció de la causa de l’1-O al jutjat número 13 de Barcelona. Després de conèixer tres versions diferents, es va confirmar l’explicació de l’advocat de la defensa que sostenia que les normes de repartiment dels assumptes als jutjats d’instrucció no s’estan aplicant correctament, perquè tot i que la norma vigent diu explícitament que cal eliminar del repartiment el jutjat que està de guàrdia el dia que es registra una denúncia i també el de l’endemà, a la pràctica això no s’aplica. En altres paraules: la norma diu una cosa, però a la pràctica es fa la contrària. S’han generat interrogants que no tenen resposta sobre la transparència en l’assignació del jutge instructor i cal poder verificar si el programa informàtic que s’utilitza garanteix un repartiment aleatori en què sigui impossible fer alteracions.
Garantir que la justícia és cega, que es fixa en els fets i no pas en les persones, és un principi sagrat. El respecte al dret fonamental a ser jutjat per un jutge imparcial serà observat amb lupa pel Tribunal Europeu de Drets Humans quan el tema arribi a Estrasburg. Qui els farà entendre que saltar-se la norma vigent per decidir el jutge instructor no vulnera els drets fonamentals?
Posats a no entendre certes coses, que en una causa amb tanta càrrega política vegin que qui exerceix d’acusació popular, al costat de la Fiscalia i de l’advocacia de l’Estat, és un partit polític d’ultradreta que vol expulsar els immigrants i que nega la violència contra les dones és una pèssima carta de presentació per a un sistema judicial que es vulgui homologar a les democràcies més avançades. Que la justícia espanyola tanqui els ulls davant la realitat no la converteix en una justícia cega per actuar de forma imparcial.
