El diàleg com a bandera

Per a l’Estat seria un regal impagable que l’independentisme li entregués la bandera del diàleg

Convocatòria de Tsunami Democràtic davant la delegació del govern espanyol a Barcelona, l'octubre del 2019. / MARC ROVIRA

La sentència contra el Procés, dictada pel Tribunal Suprem l’octubre passat, fa evident el carreró sense sortida que suposa la via penal per resoldre un conflicte polític. I també és evident que les injustes i abusives penes de presó imposades ara són un veritable obstacle per poder encarrilar solucions pactades.

A Catalunya, després de la sentència, la reacció més transversal de la ciutadania tenia com a denominador comú la demanda de diàleg. Qui va canalitzar les primeres reaccions amb gran èxit de convocatòria va ser el Tsunami Democràtic, de qui fa moltes setmanes que no en tenim cap notícia, amb una demanda clara i inequívoca: Spain, sit and talk. En aquell moment, a les portes d’unes eleccions espanyoles en què semblava que la majoria governamental que en sortiria estaria molt lluny d’acceptar aquesta demanda de diàleg, agafar la bandera del sit and talk devia ser una reclamació més pròpia de la tàctica que de l’estratègia. Reclamar diàleg quan a l’altra banda hi ha una paret, sempre situa a qui ho fa en una posició més favorable.

Contra pronòstic, les eleccions del 10 de novembre van donar una aritmètica imprevista que va obligar el PSOE a fer un gir de 180 graus en el seu discurs. De la nit al dia va passar de flirtejar amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a reconèixer expressament que ens trobem davant d’un conflicte polític que s’ha d’abordar des d’una taula de diàleg. Aquesta metamorfosi no l’explica un atac sobtat de clarividència sinó que respon a la necessitat política d’assegurar una legislatura amb una majoria diabòlica.

Qui cregui que la via oberta és un error i un engany farà molt bé d'exposar l’alternativa de manera clara i entenedora per a la ciutadania

Amb la pilota a l’àrea, Esquerra Republicana va decidir jugar aquest partit i va posar els seus tretze diputats al servei d’aconseguir la reivindicació del sit and talk per convertir en realitat allò que poques setmanes abans semblava una demanda tan legítima i necessària com impossible. Arrossegant els peus, el govern espanyol assumeix que entre l’Estat i Catalunya hi ha un conflicte polític, accepta constituir una taula de diàleg bilateral entre governs sense excloure cap tema i, finalment, acorda que les conclusions a les quals arribin les parts s’hauran de sotmetre a la validació de la ciutadania, a través de les urnes, en el marc d’una consulta. Aquest escenari semblava de ciència-ficció quan des dels carrers es reclamava que el govern espanyol s’assegués a parlar.

Després de qüestionar les virtuts que pugui tenir aquest acord, que dona un paper protagonista al president de la Generalitat, tant Quim Torra com bona part de l’espai de Junts per Catalunya, arrossegant els peus, han pujat al carro de la taula de diàleg perquè és evident que sempre perd qui rebutja dialogar. Però, alhora, és una sensació àmpliament compartida que aquest escenari li genera certa incomoditat i tem sentir-se atrapat en aquesta lògica. A més, la imminència d’una campanya electoral a Catalunya fa molt llaminera la temptació de presentar com un fracàs i com un acte estèril i de rendició la taula de diàleg aconseguida per ERC.

L’independentisme és més fort si, en tots els àmbits, també en l’internacional, és associat a la idea del diàleg. Per a l’estat espanyol, seria un regal impagable que l’independentisme li entregués la bandera del diàleg. Per això, bo i sabent que només des de la ingenuïtat es pot imaginar que aquesta taula doni resultats a curt termini, la part catalana farà bé de mostrar la clara voluntat de participar-hi activament, amb exigència i amb propostes ambicioses com l’autodeterminació i l’amnistia.

Una de les preguntes que respondran els ciutadans amb el seu vot quan hi hagi eleccions a Catalunya en els propers mesos és si cal apostar pel diàleg o cal rebutjar-lo. Tinc pocs dubtes sobre el fet que la majoria de catalans creguin que fer malbé o menystenir una via de diàleg ens situï en una posició millor que intentar encarrilar el conflicte. Si el govern espanyol es manté en l’immobilisme, cosa que no hem de descartar, haurà de retratar-se en l’escenari del diàleg, però la part catalana no li pot aplanar el camí a base de polèmiques estèrils o de pretextos sobre el calendari o elements que a aquestes altures del partit encara no són determinants.

Qui cregui que la via oberta és un error i un engany farà molt bé de dir-ho obertament, exposant l’alternativa de manera clara i entenedora per a la ciutadania, que podrà valorar les virtuts polítiques del plantejament que es defensi. Però tinguem ben clar que l’independentisme serà més feble si perd la bandera del diàleg. Si volem guanyar, és un luxe que no ens podem permetre.