L’última oportunitat

Només podem confiar en la justícia europea, que arribarà massa tard, però arribarà

La convicció que les institucions europees estan lluny, desconnectades de la realitat i paralitzades per la burocràcia és ben estesa entre la ciutadania. I de ben segur que hi ha una infinitat de raons que ho justifiquen cada dia. L’Europa política ha suposat grans avenços, com la llibertat de circulació de persones i mercaderies o, amb molts clarobscurs, una moneda única per a centenars de milions de persones. La mateixa Europa dels estats que no s’ha posat vermella davant la tragèdia dels refugiats que, a milers, han mort al Mediterrani o que durant els anys més durs de la crisi econòmica no ha tingut miraments a l’hora de cargolar els ciutadans amb més impostos i més retallades és també l’Europa que, en aquells països on la democràcia és encara jove i vulnerable, identifiquem amb la separació de poders i la protecció dels drets humans.

Fa pocs dies, l’escriptor John Carlin explicava en un article que havia decidit traslladar-se a viure a Espanya per allunyar-se dels efectes del Brexit, però deia que si tingués problemes amb la justícia abans preferiria acudir davant d’un tribunal anglès que davant d’un tribunal espanyol. I afegia que la justícia espanyola és una loteria, amb l’atzar més en contra si hi ha qüestions polítiques en joc. Com a conclusió, deia que Anglaterra és un país millor per ser ciutadà, mentre que per tarannà i forma de vida Espanya era un lloc millor per ser persona.

Aquestes paraules de Carlin s’entenen millor després de la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que, en resposta a la qüestió prejudicial plantejada per la defensa d’Oriol Junqueras sobre la seva elecció com a eurodiputat, ha deixat clar que el Tribunal Suprem espanyol li ha vulnerat els seus drets polítics de manera flagrant. La doctrina Junqueras –que per sempre més resoldrà aquesta qüestió per a tots els ciutadans de la Unió Europea i que ja ha tingut un efecte positiu sobre els eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín– és un exemple de la garantia que tenim els ciutadans europeus davant d’aquells estats que vulneren drets, com és ara el cas d’Espanya.

A diferència del TJUE, al TEDH només hi poden acudir els ciutadans i no els Estats, per denunciar les vulneracions de drets fonamentals

En la confusió d’institucions, organismes, autoritats, estats i normatives que conviuen en el magma europeu hi trobem dos tribunals dels quals la majoria de ciutadans del nostre país no en sabien res fins fa ben poc i dels quals se’n desconeix quina és la seva naturalesa i quines són les seves funcions. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), amb seu a Luxemburg, i el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg, són la darrera instància que tenim els ciutadans per fer valer els nostres drets.

El TJUE és un tribunal nascut del tractats de la Unió Europea que té com a funció principal la d’interpretar el dret de la Unió, que forma part de l’ordenament jurídic dels (encara) 28 estats membres. Només s’hi poden adreçar els estats i els tribunals nacionals per aclarir com cal interpretar les normes a l’hora d’aplicar-les, i les seves resolucions gaudeixen de força executiva directa. Per aquest motiu, resultaria incomprensible que, en aplicació de la doctrina Junqueras, la resposta del Tribunal Suprem no sigui la posada en llibertat immediata i el reconeixement de la immunitat d’Oriol Junqueras atesa la seva condició d’eurodiputat. En altres resolucions del TJUE com la que va declarar il·legal el cèntim sanitari o les clàusules sòl, els efectes que ha tingut no han estat qüestionats per ningú i s’han aplicat sense excuses.

L’altre tribunal, el TEDH, transcendeix els límits de la UE. Acabada la Segona Guerra Mundial, per enfortir llaços entre els estats i conjurar-se a no repetir aquella barbàrie, es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, l’any 1949. El maig d’aquell mateix any es va constituir el Consell d’Europa, sobre la base del respecte a la llei, a la separació de poders i a la protecció de drets fonamentals. El 1950, a Roma, es va aprovar la Convenció Europea de Drets Humans, que va entrar en vigor el 1953, on s’incloïa la creació del TEDH. Avui formen part del Consell d’Europa 47 països, entre els quals Espanya, que n’és membre de ple dret des del 1979.

A diferència del TJUE, al Tribunal d’Estrasburg només hi poden acudir els ciutadans i no els estats, per denunciar les vulneracions de drets fonamentals quan no s’han pogut fer valer en els tribunals interns. Les seves sentències obliguen els estats a revisar les sentències dictades quan s’ha declarat que s’han vulnerat drets. En el cas del judici al Procés, la majoria de defenses ja han anunciat que hi recorreran si, com és imaginable, el Tribunal Constitucional se’n renta les mans, malgrat els nombrosos motius que es poden esgrimir.

Poques coses com el TEDH i el TJUE encarnen aquells valors democràtics i de respecte als drets fonamentals que identifiquem amb la vella Europa. Contra l’arbitrarietat i l’abús dels estats que utilitzen les lleis, les institucions i els tribunals per perseguir idees legítimes i per combatre la discrepància, només podem confiar en la independència de la justícia europea, que arribarà massa tard, però arribarà. És l’última oportunitat.