ABANSD’ARA

Carles V i els valencians

Comentari de Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) al llibre The rise of the Spanish Empire, de Merriman, (Nova York, 1925), publicat a Revista de Catalunya (II-1927). Avui és la Diada del País Valencià. Les Germanies (germandats gremials) van reeixir a València i les Balears fins al 1523. Retrat: Guillem Sorolla, teixidor de llana, líder dels agermanats.

Si ha pogut ésser escrita, amb més o menys fonament, una memòria titulada Predilección del Emperador Carlos V por los catalanes (de Bofarull i Sans), hauria estat certament molt més difícil d’escriure una monografia del mateix to sobre les relacions de Carles V amb els valencians. […] El jove monarca havia partit de Barcelona cap a Castella sense anar a València a jurar les llibertats dels naturals i ésser reconegut per ells com a rei. Això els desplagué, no cal dir-ho; i les vacil·lacions de Carles en l’afer de la Germania incipient, i el nomenament de Diego Hurtado de Mendoza com a virrei de València, van acabar de decantar contra el monarca una bona part del poble valencià. […] El virrei havia rebut la comanda de pacificar el regne, amb mitjans benignes si era possible, i, si no, per la força de les armes. [...] Va arribar a València en el mes de maig (1520), i va comprendre immediatament i rudement que totes les esperances que hagués pogut concebre pel camí respecte al reconeixement de la seva autoritat pel poble valencià, eren absolutament vanes. Vol seguir una ruta determinada per anar a la Catedral, i és obligat a seguir-ne una altra de suggerida per un teixidor [Guillem Sorolla] qui parlava en nom de la Germania. Al cap de dues setmanes d’ésser sotmès a un tractament semblant, Mendoza es va haver de convèncer que no li era llegut de romandre a la capital. I la seva peregrinació comença. […] Dénia l’acollí, i, des d’aquest nou refugi, va convocar tots els lleials a aplegar-se sota el seu estendard. Es proposava deixar de banda tota negociació i procedir contra els rebels amb les armes; [...] A Catalunya i Aragó el moviment de la Germania no va trobar suport. [...] Solament a Balears va aconseguir la Germania trobar un ressò; [...] El professor Merriman posa a aquests fets un breu i penetrant comentari. Ell concedeix una importància molt gran en el desenrotllament de la història peninsular a allò que ell anomena succintament el separatisme espanyol, és a dir, la tendència a la disgregació que ha existit sempre dins la península, i que és encara avui, com fa constar en el prefaci. Un dels principals problemes amb els quals es troben encarats els governants espanyols. Doncs bé: en el cas de les lluites dels Comuners castellans i de les Germanies veu encara la intervenció, molt viva, d’aquella força. “El separatisme espanyol -diu Merriman- havia estat la perdició d’alguns monarques en el passat; però en l’ocasió present va salvar el tron de Carles. Divisions socials i nacionals foren la ruïna de totes aquestes revoltes. Si tots els estaments de la població, en cada part dels seus dominis, haguessin estat lleialment i estretament units fins a la fi, o si la mateixa classe de descontents haguessin unit llurs forces en les diverses parts de la península ibèrica, l’autoritat reial no hauria a penes pogut ésser mantinguda.” [...]

Més continguts de