Carme Chacón davant d'un cavall
La participació d'Espanya al festival de Líbia ( intervenció per als amics; per als que no ho són tant, guerra ) ha donat empenta i alegria a la fúria hispànica, que mai no es veu assaciada de Viagra. N'hi ha prou de fer un cop d'ull aquests dies a les portades d'alguns dels rotatius de més prestigi de la pell de brau per constatar que les files del patriotisme constitucional han trempat com un sol home amb l'atac a Gaddafi. " España entra en acción ", titulava dimarts La Razón a tota pastilla, sense que poguéssim evitar -ara que el gran Francisco Ibáñez celebra els seus 75 anys- que ens vinguessin a la memòria títols de clàssics com ara Mortadelo y Filemón, dos merluzos en acción . Al final, ves per on, resultava que la gesta espanyola havia consistit a enviar dos F-18 a patrullar l'espai aeri libi durant dues hores, que van transcórrer sense novetat. La crònica abundava en frases delicioses, però ens quedem amb aquesta: " Durante su patrulla, los f-18 españoles no necesitaron abrir fuego, aunque -atenció- están autorizados a hacerlo ". Com deien a les croades, caña al moro hasta que rece el padrenuestro .
Passats uns dies, l'eufòria inicial dóna pas a efusions més subtils. Per exemple, la imatge de portada del diari El Mundo d'ahir: " Un caballo para Chacón" , proclamava el titular, i en efecte, la foto ens mostrava la ministra de Defensa contemplant la marcial estampa d'un cavall de carreres que li era presentat per un soldat a les cavallerisses militars de Lore Toki, a Sant Sebastià. Chacón hi apareixia mirant-se embadalida l'animal, mentre a la mà sostenia una rosa blanca. Potser algun patriota particularment recalcitrant hauria preferit un toro de lídia, però l'al·legoria de la força, la potència i la noblesa -valors inherents al gloriós exèrcit espanyol- quedava plenament representada en la majestuosa imatge del brioso corcel . Chacón, amb la seva rosa blanca, aportava el component institucional, certament, però també una dosi de dolçor, tendresa i empatia, que com tothom sap són valors femenins que l'Espanya moderna no s'està d'incorporar i difondre. És curiós, per cert, com l'espanyolisme rampant ha evolucionat amb la ministra Chacón: de no poder-la veure ni en pintura (per dona, per catalana i per presumpta separatista) han passat a trobar-li totes les gràcies. I és que qui li anava a dir a Carme Chacón, quan preparava la seva tesi doctoral sobre federalisme (la mateixa que ara ha desaparegut convenientment del seu currículum, més que res perquè no la va arribar a fer: un fantasma recorre els currículums dels polítics, i es diu Joana Ortega), que acabaria convertint-se en la segona dona més poderosa de Catalunya després d'Ermessenda.
I en la cara amable de la fúria espanyola, impetuosa i justiciera, capaç de posar en un destret qualsevol tirà de la moreria. Espanya entra en acció, encara que sigui amb una rosa a la mà, i posats a fer, el Tribunal Suprem il·legalitza Sortu: gran setmana, a fe de Déu.
