PAREU MÀQUINES

El 23-F de Carme Forcadell

Es nota cert desgast en l’opinadoria espanyola després de l’aprovació de la llei de transitorietat

JA HO DEIA EL DIRECTOR DE L’ ABC, Bieito Rubido, en el seu editorial de dimecres: “Sobre el problema català ja s’ha escrit tot”. I es nota cert desgast en l’opinadoria espanyola després de l’aprovació de la llei de transitorietat. Ja no hi ha aquella frescor, aquell entusiasme per l’adjectiu de dijous. Ara hi ha un bucle, com si s’haguessin contagiat de la sessió parlamentària repetitiva. Tant, que fins i tot es repetien els acudits: El Mundo va dibuixar dimecres Puigdemont com el colpista Tejero, i l’ Abc ho va fer divendres amb Carme Forcadell, que en comptes d’una pistola duia un text a la mà. Amb el colpista, s’hi llegia “Nit de transistors”; amb Forcadell, “Nit de la transitorietat”. Que una cosa sigui una llei per votar, i l’altra, una arma; que un tingui darrere la majoria parlamentària i dos milions de votants, i l’altre, una part de l’exèrcit, és igual, la cosa és instal·lar el relat que aquí hi ha un cop d’estat. Dos dies de vinyetes; si en fan una per votant en tenen per als pròxims 1.957.346 dies.

Deuen haver passat gairebé els mateixos dies des que José María García deia allò a la radio de “ mi mujer es catalana y se llama Montserrat”. Ho feia abans de criticar els catalans, i Carlos Rodríguez Braun, de La Razón, fa servir un sistema similar. Ell no té una dona catalana, però sí que ha parlat amb una aborigen de la terra que està trista per la situació política. Amb el rigor demoscòpic d’aquesta enquesta, conclou: “El nacionalisme es cura viatjant”.

LA DIGNITAT CATALANA

El País fa una picada d’ullet a la reivindicació estatutària en el seu editorial, titulat “La dignitat de Catalunya”. És el mateix títol que els diaris catalans van posar a l’editorial conjunt del 2009 en què s’advertia de les conseqüències d’una sentència contra l’Estatut i donava dues opcions: “L’acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig”. La b era la correcta, tot i que alguns hagin hagut d’esperar vuit anys per descobrir-ho.