30/04/2016

A la Carme se li ha covat l’arròs

3 min
A la Carme se li ha covat l’arròs

Comencem per descriure la qüestió en termes fredament aritmètics. A les eleccions generals espanyoles del març del 2008, les llistes del PSC encapçalades per Carme Chacón van recollir 1,67 milions de vots (el 45,3% dels emesos), que li van valdre 25 diputats al Congrés. El novembre del 2011, la mateixa sigla i la mateixa cap de cartell van atraure 922.000 sufragis (el 26,6%), traduïts en 14 escons. El passat 20 de desembre, idèntics partit i candidata van veure reduïda la seva collita a 589.000 paperetes (un 15,7%), equivalents a 8 diputats.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En qualsevol país democràtic i en qualsevol segment de l’espectre ideològic, un o una cap de llista que hagués perdut en menys de vuit anys dos terços del suport electoral i de la representació parlamentària seria qüestionat en el si del seu partit, i hi hauria veus que en proposarien la substitució. Per tant, no em sembla que calgués recórrer a interpretacions conspiratives per explicar que l’exsenador i ex primer tinent d’alcalde de Barcelona Carles Martí fes l’altre dia un pas endavant proposant-se per rellevar Chacón si, com sembla ja segur, hi ha noves eleccions espanyoles el proper 26 de juny. Allò que hauria estat inexplicable fóra que la continuïtat de l’exministra hagués estat acceptada per tothom sense oposició, ni debat intern, ni alternatives.

És evident que la brutal davallada del PSC a les urnes no se circumscriu a les generals, i que hom no pot imputar-la en exclusiva a Carme Chacón. Amb tot, i considerant que les eleccions generals eren -amb les municipals- el punt fort del socialisme català, haurem d’admetre que la desfeta en el front espanyol ha estat dramàtica, proporcionalment molt més severa que la del PSOE. Si aquest hagués seguit la mateixa trajectòria descendent que el PSC, avui Pedro Sánchez tindria 54 diputats; i en té 90, com tothom sap.

Xifres a banda, el problema de Carme Chacón és que, en vuit anys, el seu paper i la seva cotització en la política catalano-espanyola han experimentat un veritable daltabaix. Quan, el 2008, s’estrenà com a cap de llista, Chacón era l’estrella emergent del zapaterisme, la nineta dels ulls de ZP: ministra d’Habitatge, imminent i trencadora ministra de Defensa (“ ¡Capitán, mande firmes! ”), i poc després aspirant confessa a la secretaria general del PSOE i a la presidència del govern d’Espanya.

Per un marge estret, però aquelles ambicions es van estavellar el febrer del 2012, a Sevilla, contra Pérez Rubalcaba, i van quedar escombrades per l’entronització de Pedro Sánchez el juny del 2014. A còpia de reservar-se, potser de calcular massa, la prometedora noia d’Esplugues ha anat perdent peu i suports dins l’estructura del socialisme espanyol. No ha jugat cap paper durant els quatre mesos de negociacions d’investidura que acabem de tancar; i, avui, és públic i notori que, si Sánchez fracassés en la nova cita amb les urnes de finals de juny, qui està a punt i compta amb les forces per substituir-lo és una dona, sí, però no Carme Chacón, sinó la presidenta andalusa, Susana Díaz.

Des d’una perspectiva catalana, les coses no li han anat millor. El 2008 regia la Generalitat el segon tripartit, Zapatero conservava entre nosaltres un gran crèdit i el nou Estatut encara suscitava modestes esperances. Quan, a mitjan 2010, el Tribunal Constitucional les liquidà, una ministra Chacón desitjosa d’agradar dins del PSOE afirmà (a quatre mans amb Felipe González) que la sentència estava prou bé i que l’Estatut en sortia quasi indemne. Després, la seva hostilitat enfront del procés sobiranista ha estat rotunda i sense matisos, evidenciant el caràcter madrilenyocèntric de les aspiracions que encara pugui conservar.

A sobre, i en clau interna, Chacón ha mostrat un estil prepotent i personalista que els partits només perdonen si va del bracet de la victòria. La tardor passada, a l’hora de confegir la candidatura per Barcelona al Congrés, la cap de llista imposà com a número dos el seu exassistent Germán Rodríguez, preterí Maurici Lucena i fulminà sense contemplacions l’anterior primer secretari, Pere Navarro..., per obtenir a la fi el pitjor resultat de la història del PSC en unes generals. Ara aquells greuges li han passat factura.

En efecte, allò que precipità la renúncia de Carme Chacón anunciada dijous no ha estat tant l’amenaça que pogués representar Carles Martí com la comprovació que, en l’estructura territorial del partit, hi tenia molts enemics disposats a passar-hi comptes si es presentava a unes primàries; primàries que l’aparell no semblava disposat a estalviar-li.

Chacón Piqueras, doncs, s’aparta de la política institucional i es distancia del PSC, víctima col·lateral del sisme que sacseja els partits espanyols, i de la fi del temps de les ambigüitats, quan es podia ser Car me a Esplugues o a Barcelona, i Carmen a Olula del Río o a Sevilla.

stats