El Carnestoltes de l’any 1840

Tria J.M. CasasúsEl fet del dia, avui, vulguem-ho o no, és el Carnestoltes. A la tarda, la Rua. A la nit, els balls. Sortiu al carrer! Veureu les disfresses que caminen de pressa. ¿No us hi heu fixat, que les disfresses caminen de pressa? On dimoni van? Vós sou un home normal. Jo també. I elles, també. I, de cop i volta, un diumenge, quan sortiu a passeig, trobeu els carrers plens de disfresses. ¿Què ha passat? Vós no heu sentit res. Jo tampoc. Però milers de persones han sentit aquesta crida misteriosa i, es veu, irresistible, del déu Carnestoltes, i corren a la cita. No ho compreneu? No us hi encaparréssiu pas, doncs! Cada any passa igual. Fa segles i segles que dura. És un fet com una casa. És per això que avui n’hem de dir el fet del dia.

Imagineu-vos que som a la Barcelona d’ara fa cent anys i que, en tal nit com la d’avui, volem anar a un ball de disfresses. Quin preferiu? Hi ha sarau a Llotja, a La Patacada, i a La Punyalada. El de Llotja és el més lluït, però és el més car, és clar! Val dues pessetes. Ja veieu, doncs, que només hi trobarem el que se’n diu el “senyoriu”. Un jornaler guanya una pesseta diària, i Déu n’hi doret! No es gastarà pas el jornal de dos dies per anar a ballar...: Al sarau de Llotja / no s’hi pot anar. / Que dues pessetes / costen de guanyar [...] Ja som a Llotja! Entrem-hi pels Encants. Mireu quina gentada a la porta! I la plaça, plena de vehicles. Tartanes, sabines, mitges-fortunes, birlotxos... Com van entrant les disfresses! Un que va de ratapinyada. Aquell de lluç. El que ara entra, de don Simón de la Zarzuela. Mireu aquest “ Magu ”! Porta un joc de daus a la mà i, amb l’altra, assenyala un cartell que du penjat al coll i que diu: “ Mis recreaciones ”. Deixem la roba aquí al pati! Tots els abrics plegats, embolicats amb un cobrellit i, damunt el farcell, com a senyal, un barret de copa. És el costum. Preneu aquest mànec que donen per penyora! I ara, entrem a la sala. Compreu caramels! Si voleu ballar, n’heu d’oferir un a la balladora. Que l’accepta? Vol dir que sí. Es menjarà el caramel i guardarà el paperet... Tants paperets, tants balls ballats. Però, no és possible ballar en aquesta sala! El “bastoner”, el veieu? -aquell home gran, que du un bastó molt alt, amb puny de plata- ja intenta desfer els grups que fan els esbroncs... però és impossible! Comprem boles de segó, i ous de guix, per tirar a les disfresses! El guix taca, però, almenys, no fa el mal que feien les taronges. Si voleu, compreu també aquests rodets de cinta de paper que ara es posen de moda. Mireu, les senyores només tiren això. Ara les costums més fines / és el tirar serpentines. -Que ballen, ara? -Un ball modern, un rigodon. -Heu vist el Diario de Barcelona, d’avui? Dels minués, pasapié amables / i altres balls de tan bon gust / no en queda ni un en ús. / Llàstima, tan respectables! / Ara ballen fent saltets. / Semblen ànimes en pena... [...]