Carta de Barcelona. Teatre. Literatura (1878)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Parlem de teatres. A l’estiu, los teatres, buscant la fresca, s’escampen a lo llarg del Passeig de Gràcia. Com són molts, i tots veïns i tots a l`aire lliure, i tots tenen música i disparen tiros, o armen cridòries, lo passeig se converteix en una Babel; en una Babel tant més insuportable en quant, a més dels teatres, s’ apleguen allí envelats per a balls, barraques amb feres i niñas gordas amb son corresponent bombo i organet, i per últim, la música militar que toca tota la nit sorolloses peces, per entreteniment dels que passegen, aimadors dels espectacles gratis. És impossible sortir d’allí amb orelles, i casi més impossible no caure enlluernat. Perquè si molt és lo soroll, més es lo llum. Fanals, candelabres, globus de cristall, i fins quinqués (en les barraques) s’esforcen en atraure al que passa, que queda embadalit, no sabent a on anirà. Aquí, sarsuela, allí òpera, més enllà comèdies de màgia i espectacle, a l’altre costat declamació catalana. Tot això hem tingut aquest estiu: sarsuela espanyola en lo Teatre Espanyol; òpera italiana en Novetats; comèdia de màgia en lo Tívoli; comèdia catalana en lo Bon Retiro, i fins declamació italiana, primer en un teatre improvisat de la plaça de Catalunya, [...] Mes, de tants espectacles, sols fan pel nostre objecte los catalans; los del Bon Retiro que entretenen l’afició al teatre català, i no permeten que s’esgarriï lo públic del Romeo, i los del Tívoli, on va a domiciliar-se la Musa de sainete, desvergonyidota, intencionada, una mica massa ordinària, però graciosa, rica en acudits verament catalans, [...] Del moviment literari, no puc dir sinó que alimenta de tal modo lo número de certàmens, que ben prompte no es trobarà un poeta sense premi. Propaguen i estenen l’amor a la literatura, és cert; mes també per altra part, tal número i freqüència roba a dits actes solemnitat i importància, perquè lo molt repetit i comú cansa i decau ben prompte. Lo catalanisme travessa ara una època digne d’estudi per més d’un concepte. D’algun temps en aquesta part, nostra renaixença torna a cridar 1’atenció dels pensadors, que l’estudien com fenomen social. L’eminent crític madrileny senyor Revilla, obrí la marxa amb un notable article, en que, a propòsit de las tragèdies del senyor Balaguer i amb termes molt explícits i molt grats pels catalanistes, reconeixia la gran importància del moviment i el saludava amb carinyo. Declaració notable en la ploma de tan distingit escriptor que abans havia dat proves de participar de les preocupacions i recels de Madrid. Bastant temps després d’aquell article se n’han publicat d’altres sobre el mateix assumpte en lo periòdic La Imprenta d’ aquesta capital, i ara últimament lo senyor Mañé i Flaquer, amb lo títol de Catalanismo dona a llum unes cartes, investigant igualment lo fet notabilíssim del despertar de nostre poble. Es reconeix, doncs, sa importància per tots los pensadors, siga la que vulla sa escola.
