Carta al conseller Mas-Colell

Benvolgut conseller, t'he manifestat en públic i en privat que, com a ciutadà, t'estic agraït perquè acceptessis la conselleria d'Economia en unes circumstàncies tan ingrates. Ho reitero i no voldria que veiessis en el que segueix una rectificació. El dia 3, a El País , argumentaves que per salvar l'estat del benestar cal retallar més despeses i demanaves del govern espanyol més autonomia per fer-ho. Estic d'acord amb el diagnòstic, però no crec que el remei sigui oportú. M'explicaré.

El vaixell català -el que ens ha de portar a Ítaca, a Massachusetts i vés a saber on més- és ara mateix una embarcació inundada, amb una via d'aigua important i amb les veles esparracades. L'aigua que l'inunda és el deute, i la tripulació (tu, Boi Ruiz, Irene Rigau...) aneu retallant i introduint taxes a tort i a dret. Sembla que, desesperat, el dia 3 demanaves més galledes amb què treballar. No crec que fos una bona idea, perquè el pitjor que podria passar és que us en sortíssiu: a partir d'aquell moment, tots els governs de la Generalitat estarien condemnats, com Sísif, a no fer res més que tractar de mantenir surant un vaixell foradat.

A hores d'ara ja han quedat clares dues coses: que sou un govern responsable a qui no tremola la mà per retallar malgrat les protestes, i que el govern central es farà càrrec de la liquiditat de les autonomies perquè no les vol intervenir. Arribats a aquest punt, la vostra prioritat ha de ser tapar la via d'aigua, que és el dèficit fiscal. La meva visió sobre aquest particular és que ens trobem en una mena de tragèdia grega, en què els personatges, molt a desgrat seu, es veuran obligats a comportaments heroics.

Exigireu al govern central el pacte fiscal no perquè perseguiu l'enfrontament (com insinua el PSC) o el trencament (com afirma el PPC), sinó perquè la situació és insostenible: només el deute ha permès mantenir la ficció que la Generalitat era capaç de fer front a les seves obligacions; però el deute (amb una qualificació cada cop més baixa) ja només és possible si el subministra Montoro. Rajoy tindrà bones paraules perquè és un home de consens, però al final la seva posició serà negativa: les conseqüències polítiques a la resta d'Espanya serien terribles i, a més, sap que els catalans tendim a arronsar-nos en el tot o res. Però vosaltres no us arronseu perquè esteu acorralats; dissoldreu el Parlament i convocareu eleccions. Heu dit que ho faríeu i no teniu marxa enrere. Lògicament, us hi tornareu a presentar. Ara bé, no ho podreu fer amb un programa que torni a dir que proposareu el pacte fiscal; el que haureu de proposar aquest cop serà una conculcació de la legalitat: un referèndum sobre el pacte fiscal i una separació fiscal unilateral. Tindreu cap alternativa? Aquest programa electoral donarà peu a alguns articles de Francesc de Carreras lamentant la tendència dels nacionalistes a no respectar l'ordenament constitucional. De Carreras -a qui llegeixo sempre amb interès- oblidarà, però, dues coses: que no es pot fer una truita sense trencar els ous i que els ordenaments constitucionals que ell admira tenen en el seu origen alguna il·legalitat: en el cas americà, la revolta contra la Corona; en el cas espanyol, la falsificació d'una butlla pontifícia i l'aplicació del dret de conquesta sobre la Corona d'Aragó. Evidentment, l'electorat podria donar la victòria a opcions més contemporitzadores, però em fa l'efecte que no ho farà. Això ens porta a la imatge, tan repetida, del xoc de trens. A Catalunya, tendim a menysvalorar les nostres forces oblidant una frase atribuïda a Napoleó: "L'opinió pública és un poder al qual res no es resisteix". La vostra posició serà forta mentre tingueu l'opinió pública al darrere. Els peatges hi juguen a favor; compte, però, amb la corrupció: un nou episodi us deixaria desarmats. L'Estat tindrà diverses opcions, però cal tenir present que la seva autonomia és limitada: qui mana, a Berlín i a Brussel·les, li dirà que faci el favor de resoldre el tema pacíficament abans que l'euro no exploti definitivament. Així doncs, coincidiràs amb mi que la probabilitat que ingresseu a la Model és baixa. Madrid preferiria poder ignorar les vostres maniobres; suposo, per tant, que esteu preparant alguna amenaça creïble: un embrió d'agència tributària amb cara i ulls. Això portarà l'Estat a amenaçar d'asfixiar-vos: cosa fàcil, tenint en compte que el que està en joc és la clau de la caixa i que, de moment, la tenen ells. Aleshores, Madrid haurà de triar: guanyar per cinc a zero o pactar. Això ens porta un altre cop a la taula de negociacions, però ara amb ganes de pactar per les dues bandes. Madrid haurà de cedir; vosaltres també. Estic segur que l'acord a què arribareu no us estalviarà de seguir retallant però sí que haureu aconseguit taponar la via d'aigua. No obstant això, molts us ho criticaran: els uns, per poc; els altres, perquè diran que el que heu aconseguit era el que ells proposaven de bell antuvi. La falta de reconeixement forma part del destí dels personatges de tragèdia.

En definitiva, ja sou els primers de la classe d'austeritat; ara no es tracta de suplantar el professor, sinó d'aprovar la del dèficit fiscal.