Carta al president Mas

"No us prometem que guanyarem algun títol, ho intentarem i persistirem", Josep Guardiola.

Molt Honorable President, m'assabento que, en el curs d'un de tants debats sobre el pacte fiscal al Parlament, vostè hauria declarat que Catalunya tindrà una Hisenda pròpia "per la via del pacte o per decisió pròpia". M'assabento també que el conseller Mas-Colell hauria insinuat poc després que, atesa la greu situació de les finances catalanes, no es descartaria la reintroducció de l'impost de successions. Ambdues declaracions m'han deixat preocupat i voldria explicar-li el perquè.

A la història moderna de Catalunya hi ha hagut massa projectes poc realistes per a Espanya que inevitablement han desembocat en amargs desenganys. L'últim ha estat el de l'Estatut, quan alguns es van pensar que era possible canviar Espanya des del diàleg, la bona fe i la complicitat de la Moncloa. Arrosseguem massa frustracions, fóra bo que la Hisenda pròpia no en fos una més i coincidirà amb mi que té números per afegir-se a la llista: que Catalunya no acabi tenint una Hisenda pròpia no sols és possible, sinó que és probable. Almenys per dos motius: perquè els catalans li retirin a vostè la confiança i la donin a opcions que prometen els mateixos resultats evitant el conflicte, o bé perquè al cap i a la fi la resistència a l'altra banda de l'Ebre sigui massa forta: a Espanya -incloent-hi els bascos- hi ha un consens de ferro al voltant de l' statu quo : que la festa la paguin els catalans (i els valencians, i els balears).

Voldria que se m'entengués bé: no sols aplaudeixo la voluntat de crear una Hisenda pròpia, sinó també la d'anunciar que s'està disposat a fer-ho unilateralment en cas que el diàleg fracassi. L'única manera d'enfocar una negociació és deixant clar que es considera la possibilitat del desacord i que se sap què fer en aquella tessitura: altrament no s'hi va a negociar, sinó a pregar. Ara bé, ni estic gens segur que s'hagi explicat als catalans què significaria una acció unilateral, ni crec que alimentar la passió ens ajudi. Només la freda determinació d'actuar malgrat les seves previsibles conseqüències ens pot portar a l'èxit.

Per això, més que afirmar que hi haurà Hisenda pròpia de grat o per força, crec que seria millor explicar clarament tres coses: que hem d'intentar la persuasió, però que Espanya mai no acceptarà de bon grat que recaptem i administrem els nostres impostos; que mentre no ho fem continuarem estant discriminats a l'hora de pagar i a l'hora de rebre; que, per tal d'imposar-nos, vostè està disposat a promoure la desobediència pacífica a una llei injusta i a assumir-ne les conseqüències, que podrien resultar-li personalment greus. La batalla es pot perdre, sens dubte, però també guanyar si es compta amb l'opinió pública. L'opinió pública, el poder al qual res no resisteix, segons Napoleó.

Això em porta a la segona de les declaracions.

Senyor president, vaig començar a col·laborar amb l'ARA des de la seva creació, just abans que vostè prengués possessió com a president de la Generalitat. Vaig dedicar el meu primer article a qüestionar l'oportunitat que el seu govern neutralitzés d'entrada l'impost de successions. Argumentava que, atès que la Generalitat es veuria obligada a retallar prestacions socials, seria més prudent esperar al final de la legislatura i prendre una decisió a la vista dels estalvis que hagués estat possible de fer.

Ara, amb la petita autoritat moral que em dóna aquell antecedent, li haig de dir que em semblaria una mala idea reintroduir-lo en aquest moment. No dubto que els catalans tornarem a pagar impost de successions: els alemanys ho fan. El que qüestiono és que ara sigui el moment de recuperar-lo. Primer de tot, perquè constituiria un incompliment del programa amb què va guanyar les eleccions. Ja sé que Zapatero va acabar incomplint tots els seus compromisos, electorals o no, i ja sé que Rajoy està fent el mateix a una velocitat increïble, però són exemples perversos: en les actuals circumstàncies, és vital que els ciutadans mantinguin la poca confiança que encara tenen en les seves institucions. En segon lloc, perquè em fa l'efecte que ara que el seu govern ja ha demostrat que està disposat a retallar més que ningú a Espanya, és el moment de concentrar-se en el que realment importa: resoldre el dèficit fiscal. La prioritat del seu govern és salvar del col·lapse la institució que presta els serveis sanitaris i educatius i preserva l'ordre públic. És el que fan tots els governs: Zapatero no va apujar l'IVA ni Rajoy l'IRPF per combatre l'atur (de fet, apujar impostos empitjora la situació econòmica) sinó per evitar el col·lapse de l'Estat. Si les institucions fallen sobrevé el caos, i amb caos ni es creen llocs de treball ni hi ha justícia. Vostè sap millor que ningú que la Generalitat està al caire del col·lapse i que ni la reintroducció de l'impost de successions ni noves retallades ho evitaran. Només ho pot fer resoldre el dèficit fiscal. El fracàs de la negociació sobre el pacte fiscal l'obligarà a convocar eleccions molt aviat. Ja s'hi presentarà sense fer esment de l'impost de successions.