ESPÈCIE PROTEGIDA

Carta (d’amor) a Rubi

Estimat, primer de tot -i per evitar malentesos- t’he de confessar que no és la primera carta d’amor que escric a un entrenador de l’Espanyol. Soc enamoradís de mena i algun cop m’he deixat entabanar per qui no mereixia tanta estimació. Però això meu amb tu ve de lluny. Fins i tot en tinc proves documentals: quan fa tres anys ens vam enfrontar al Llevant que tu entrenaves ja vaig pronosticar -i els pronòstics acostumen a ser fills del desig- que un dia havies d’acabar a la nostra banqueta. A la teva banqueta. De la mateixa manera que pronostico i desitjo que algun dia, quan ja hagis triomfat prou i la vida ens demani un canvi, l’ocupi el teu amic Lluís Planagumà.

Som la força d’un sentiment, ja ho saps. Per això ens fa tanta il·lusió que un dels nostres, algú amb passat i sentiment perico, sigui el nostre entrenador i líder espiritual. Però, per molta força que tingui el nostre sentiment, tontos tampoc ho som. I la teva militància blanc-i-blava va acompanyada d’una gran saviesa futbolística, d’una gran capacitat de treball i d’una fam de triomfs i reconeixements. Perquè has arribat en el moment just de la teva carrera. Amb l’experiència necessària per entrenar un club complicat com el nostre (què t’he d’explicar!) i amb la passió de qui està encara en un procés ascendent.

Les teves paraules, plenes de futbol i de compromís, ens han convençut des del primer dia. Però ja hem tingut males experiències amb mags de les paraules. I tu no ets un venedor de fum. Tot el contrari: els fets demostren que la cosa va de veritat. Pel que fa a la teva autoexigència i al compromís amb una manera d’entendre el futbol.

Has de saber que la felicitat que vam sentir el dia del València feia molts anys que no l’havíem viscut. Havíem tingut explosions d’alegria fruit de gols a l’últim minut o de victòries èpiques (això també ens agrada). Però aquell joc, aquella superioritat davant un gran equip, va ser una experiència que jo -perico veterà- tenia gairebé oblidada. La derrota contra l’Alabès no l’hem viscut com una tragèdia. Penso -i això m’agrada molt- que qui més l’ha patit ets tu. Nosaltres ens hem disgustat, però tingues en compte que no estem acostumats a perdre sense merèixer-ho. Ens vam sentir com un equip gran amb mala sort. I veiem en l’Alabès una petitesa i una alegria que ens era molt familiar. No volem ser com ells, Rubi. I tu ens estàs fent diferents. Per això vivim en aquest estat d’enamorament una mica adolescent.

Més continguts de