Benvolgut Joaquim, ja fa gairebé tres mesos que ets a la presó, i no me’n sé avenir. De fet, el pitjor de tot és que no entenc per què t’han tancat. No entenc on és el principi de justícia que determina que tu, precisament tu, hagis de ser a la presó. Ja saps que em guanyo la vida anant amunt i avall del món. Em fa il·lusió explicar-te que a Anglaterra, a Alemanya, a Itàlia, a França, fins i tot a l’Índia i a Singapur, països on he estat aquestes darreres setmanes, no conec ningú que comprengui quines són les raons per tenir-te tancat. Aquesta experiència directa desmunta el tòpic que Europa i la resta del món són indiferents a la teva situació. El món, el de les persones, no el de les posicions oficials, ni el món dels editorialistes de la premsa espanyola i part de la catalana, segueix amb atenció la indecència a què et tenen sotmès, que no és altra cosa que la cua de la indecència de les càrregues policials de l’1 d’octubre, o la indecència de les explicacions ministerials dels darrers dies. El món no comprèn per què ets a la presó. Quin és el perill que representes per a l’Estat? Quines són les accions que se’t poden atribuir? Com és que se’t sotmet a la tortura de la privació de llibertat, la més greu després de la privació de la vida, si no hi ha res que justifiqui que et tinguin tancat?

Un brètol deia no fa gaires dies que cap dels presos catalans no feia de Nelson Mandela. Ho deia enfotent-se de tots nosaltres, a través de la vostra situació. El brètol, que parlava amb la suficiència dels agressors, no s’adonava que era ell qui es posava a l’altura dels defensors de l’apartheid. El brètol no va dir res dels feixistes convictes, militants d’una ideologia violenta, fins i tot assassina, que van entrar a la seu de Blanquerna a Madrid, estomacant polítics electes i membres de la societat civil pel sol fet de ser catalans. El brètol no va dir res del fet que aquests agressors campin lliures per Espanya, l’únic país de la Unió Europea que no només tolera sinó que permet obertament el feixisme implícit o explícit d’algunes formacions polítiques.

Aquests dies he llegit la història de la Revolució Russa d’Orlando Figes. És un llibre sobre el qual parlarem quan et deixin lliure. Quan parla de les manifestacions de 1905 a Sant Petersburg, i de les càrregues i els trets de la policia tsarista contra la població indefensa, Figes relata com un home gran, en aixecar-se de terra, va trobar un noi jove al seu costat. El vell i el jove van creuar les mirades. El vell es va adonar que la por havia desaparegut dels ulls del jove. Que Rússia havia canviat per sempre. ¿És d’això que tenen por les autoritats espanyoles? ¿És que potser han descobert la força feble del poble català? ¿És que potser tenen por de la voluntat inalienable que mou la majoria del nostre poble, la de voler expressar-se en llibertat, sense por, essent qui som? La mirada del jove rus que havia perdut la por em recorda la mirada de tantes persones que van ser agredides impunement per la policia. Em recorda la mirada de la gent que cada dimecres a la nit apareix espontàniament a la plaça del Rei de Barcelona, per cantar per tu i la resta dels presos polítics, per recitar amb alguns dels millors actors del país poesies que us fan presents. Perquè som nosaltres els que tenim necessitat de vosaltres. Tancant-vos a vosaltres, ens tanquen a tots nosaltres. Es pensen que la por ens dominarà. Que fent-nos callar, perquè en moltes situacions ens obliguen a tornar a mesurar les paraules, com en el temps de la censura, dominaran la situació. Articulistes i intel·lectuals obligats a deixar els diaris, amenaces de continuïtat dels mitjans de comunicació públics catalans si no es posen en la línia de l’Estat, professors amenaçats... Quina barbaritat, quina estupidesa! Ens volen fer callar per no admetre, per no assumir la realitat. Mantenint-te a la presó el ressò del clam de justícia es fa més i més gran.

Fa pocs dies, en un col·loqui amb un grup de professionals i d’intel·lectuals alemanys, vau ser el centre de la conversa. Per a ells la violència de l’1 d’octubre i el vostre presidi posen Espanya i Europa en evidència. Afirmaven que no es pot fer callar amb la presó i l’exili la voluntat pacífica i democràtica de la majoria del poble català. Em van dir que el futur de l’Europa justa, dialogant i democràtica es juga a la presó d’Estremera, i que t’han de deixar anar de seguida: per fer que la injustícia no s’instal·li com a arma de xantatge.

Bé, Joaquim, ja sé que tot això no és gaire consol, però he pensat que t’agradaria saber que hi ha molta més gent de la que a vegades pensem que us té presents. Rep l’aferrada fraterna de sempre.