CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 07/12/2019

La llengua maltractada

Fa dies que llegeixo, atònit, opinions polítiques diverses sobre el conflicte desfermat al voltant de la llengua, un conflicte, d’altra banda, que la mateixa classe política ha creat. Sisplau, que deixin de maneflejar la llengua. Que la deixin en mans dels que hi treballen i la defensen dia a dia. Que posin les eines i els recursos necessaris perquè la gent entengui la riquesa de qualsevol llengua, i la necessitat de defensar-les. I que deixin de creure que les escoles són el flotador de la seva supervivència. Una llengua no ha de sobreviure sinó viure, i això només es pot aconseguir si la societat assumeix el compromís de defensar-la: fent-la servir i respectant-la. Que no parlin amb lleugeresa dels esforços que s’han fet fins ara i carreguin les culpes dels desencerts a un model, que, com tot, sempre és millorable, sense negar la seva validesa i la feina feta. Els mestres no donen l’abast ni tenen les eines necessàries. ¿Assignatures impartides en català, amb exàmens en castellà i exposicions en anglès (l’ordre tant hi fa)? ¿Que estem bojos? ¿És això el preàmbul de l’esquizofrènia lingüística a les escoles?
El pitjor enemic de la llengua és la indiferència dels que pensen que no cal fer res per preservar-la, que té molt bona salut, i banalitzen els esforços que es fan per fer del català una llengua forta, digna.

Ignasi Roda

Barcelona

La T-10 serà unipersonal

No puc deixar de pensar en com la pujada de preu de la T-10 i, sobretot, el fet de convertir-la en unipersonal afectarà les famílies. Sembla que ningú no s’ha parat a pensar en la gent que no es pot permetre adquirir abonaments unipersonals regularment i el que han fet fins ara és compartir la T-10 amb la família o entre diverses persones. Em fa la impressió que a TMB no han pensat en la gent amb pocs recursos. Estan encarint l’únic abonament que molta gent es podia permetre.

Marta López Sánchez

Badalona

Hipersexualització de les dones

L’altre dia em vaig arreglar per anar a un sopar de la feina i una companya, jove, de 46 anys, que pertany al meu cercle proper, em va dir: “Ui, vas massa provocativa!” Per anar amb un top negre, què provoco? ¿Provoco l’excitació del homes que puguin veure’m? ¿Provoco ser propensa a ser violada? No entenc el que provoco exactament si em vesteixo com a mi m’agrada i ho faig perquè jo ho decideixo i vull.

El que provoqui en els altres no és culpa ni responsabilitat meva. Tampoc ho és que el pit d’una dona estigui tan sexualitzat que provoqui reaccions negatives. Si un home no és provocatiu pel fet de portar els primers botons de la camisa descordats, per què una dona ho és si porta escot?
Considero que és obligació de totes i tots manifestar el nostre descontentament amb certs comportaments masclistes que patim diàriament, que tenim interioritzats i que potser considerem normals, però que haurien d’activar-nos l’alerta per començar a erradicar-los d’una vegada.

Elena Escañuela López

Barcelona

Una reforma constitucional

Llegeixo a l’ARA que “a Alemanya –on són necessàries les mateixes majories que a l’Estat– la carta magna del 1949 s’ha reformat una seixantena de vegades”. A Espanya s’hi han fet petits canvis, dos cops. Per què passa això? ¿És la cultura política del país? El passat més recent? Què ho fa que després de quaranta-un anys la Constitució encara es vegi com una cosa inamovible, tan rígida, tan sagrada? ¿Pot ser que s’hagi convertit en una excusa per no revisar-nos com a democràcia?

Joan García
L’Hospitalet de Llobregat