Nobles, cultes i lliures?

Llegeixo als diaris que Suècia i Finlàndia amenacen amb expulsions massives de refugiats, i em ve al cap el que Salvador Espriu va escriure ja fa unes quantes dècades, en plena dictadura. “Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!” Que fàcil, penso, ser feliç, noble i culte -i solidari, s’hauria d’entendre- quan res posa en risc el teu petit món de benestar, i et pots definir com a antiracista, defensor sense escletxes dels drets humans, i sincerament creure-t’ho.

Però no és en els bons moments quan s’ha de demostrar això, sinó ara, quan tantes coses estan fent aigües -la idea de l’Europa comunitària està en qüestió- i en molts llocs les formacions de la dreta xenòfoba estan guanyant adeptes. Potser seria també el moment de replantejar-se els fonaments -mercantilistes en excés- sobre els quals es va crear aquesta Europa, per començar a posar damunt la taula bases més humanistes, socials i de justícia internacional.

JORDI GARCIA VILANOVA

TERRASSA

Una segona titulació universitària?

Tinc 40 anys, sóc enginyer i estic interessat a estudiar una segona carrera universitària, concretament el grau de farmàcia a la universitat pública catalana. Però no m’ho posen pas fàcil. Se m’ofereixen dues possibles vies d’accés al grau: d’una banda, entrar-hi com a titulat universitari; de l’altra, entrar-hi per nota de selectivitat.

Com a titulat, l’oferta i la demanda de places (un 3% del total de les existents es reserven per a estudiants de segona titulació) marquen una nota de tall segons la nota que hagis obtingut en els estudis universitaris que ja has completat. No distingeix quina sigui la teva primera carrera, amb la qual cosa els estudiants d’enginyeria i similars -on les notes no solen ser gaire altes- tenen un clar desavantatge.

Pel que fa a l’accés per nota de selectivitat, la nota de tall es mesura amb una nota màxima de 14. Els que vam fer la selectivitat amb l’escalat tradicional de notes (abans de l’any 2010), és a dir, amb el 10 com a nota màxima, se’ns manté la mateixa nota d’accés que teníem però es compara directament amb la nota de tall basada en 14. Es pateix, per tant, un clar greuge comparatiu respecte als alumnes que han fet selectivitat amb el nou sistema sobre 14.

Tot plegat m’ha creat una certa sensació que l’obtenció d’una segona titulació universitària a la universitat pública no interessa als governants.

ÀNGEL RODRÍGUEZ LLADÓ

SABADELL

I qui és normal?

Classificar persones com a normals o com a subnormals esdevé un posicionament polític i social davant la diversitat humana.

Sorprèn que l’Institut d’Estudis Catalans parli d’ actualització quan afortunadament per a molta gent aquesta definició no és la més adequada i tampoc no representa ni aquestes persones ni les persones que ens dediquem a reflexionar a l’entorn d’aquestes qüestions. Així ho han fet saber diferents organitzacions.

Les paraules no són neutres i, en realitat, aquestes definicions de suposada actualització continuen perpetuant l’exclusió social. Una situació més greu tenint en compte l’avançada que s’ha fet a nivell de drets humans en les últimes dècades.

Per altra banda, convindria pensar quines connotacions té definir un grup de persones des d’una perspectiva de discurs únic d’una inventada normalitat dominant.

OSCAR MARTÍNEZ RIVERA

L’HOSPITALET DE LLOBREGAT

Abaixar la guàrdia

No som pocs els que intentem gaudir de la nostra opció sexual en plena llibertat. Ho intentem a la feina, a la piscina, al carrer i als locals nocturns. Al poble i a la ciutat. Ho intentem de dia i de nit. Fins i tot els que ens en sortim millor podem arribar a pensar que la nostra realitat ha sigut normalitzada. I abaixem la guàrdia.

Però, de sobte, una absència de resposta, el silenci (horrible) d’algú amb qui pensaves que la cosa podia anar bé, et fa adonar de les pors que encara hi ha per reconèixer i gaudir les diverses opcions sexuals. Però quantes realitats amagades, quants patiments latents i quantes pors tenim al nostre voltant? Pensar-ho és commovedor però més encara ho és assumir que fins que no eradiquem l’homofòbia no ens en sortirem.

I la reacció és pensar que vivim en una societat sobrevalorada, però, de sobte, aquella guàrdia que havies abaixat es torna a activar i t’avisa que hem d’actuar amb l’esperança de donar-nos noves oportunitats, de trencar silencis i esperar respostes. I tot per aconseguir, al capdavall, una cosa tan senzilla com ser feliços.

JOAN RIBET CASADEMUNT

PREMIÀ DE MAR