Conviure
L’altre dia vam anar a comprar a l’establiment d’una cadena d’alimentació força coneguda. Una de les empleades ens va rebre cordialment i després ens va atendre a la caixa. Quan li vaig preguntar, com tinc per costum, si m’entenia en català, va contestar somrient: “Jo no parlo català”. I jo vaig dir: “I tant que el parles, i molt bé”. Després de donar-nos consells per aconseguir que el petit de la casa mengés millor, ens vam acomiadar. Vam dir les mateixes paraules, ella en català i jo en castellà. Totes dues vam esclatar a riure.
Havíem demostrat que el més important és conviure en harmonia, ser persones, teixir junts, construir camins perquè tots visquem cordialment en un país que estimem. Només són quatre gats tronats els que en el seu imaginari veuen el que no és. Quatre que intenten fer creure el que els agradaria que fos, perquè en el seu tarannà no hi entra el civisme, l’empatia, la conciliació.
Catalunya acull persones d’arreu que intenten prosperar, col·laborar per aconseguir un futur millor. Qui ens acusa de no ser una societat acollidora no ens coneix i vol destrossar la nostra realitat, la nostra bona convivència.
ÀNGELS ESPEIG I JUANGRAN
BARBERÀ DEL VALLÈS
Es ven sentit comú
Tothom té dret a guanyar-se la vida tan bé com pugui. Només faltaria! Per descomptat, els botiguers de viandes també. Però potser s’ha arribat a un punt en què ja sigui per laxitud administrativa, per la ferotge competència o per excés de picaresca, la venda de comestibles s’ha convertit en un “campi qui pugui”. Es ven de tot i a tot arreu: botigues de congelats que venen begudes alcohòliques, fruiteries que venen brioxeria i/o productes processats, carnisseries que venen pa, peixateries que venen pollastres a l’ast, fleques que venen refrescos, supermercats que venen estris de cuina...
És ben legítim diversificar relativament l’oferta. Els botiguers paguen molts impostos i han de rendibilitzar els seus negocis, però en alguns casos aquesta varietat arriba a quotes rocambolesques. S’agrairia recuperar una mica l’esperit d’antany, quan l’especialització era un valor afegit i un sinònim de professionalitat i progrés. Avui en dia tot traspua una certa anarquia: tot és un poti-poti per triar i remenar a balquena. Caldria vendre, doncs, una mica de sentit comú?
ÒSCAR PUJOL ESCANERO
BADALONA
Tots els colors del groc
La campanya dels llaços grocs ha pres l’embranzida que es mereix el motiu pel qual es va generar: la reclamació de llibertat per a uns presos i exiliats injustament castigats per haver perseverat en uns ideals legítims i avalats. Som davant una gran oportunitat, que es deixa perdre, per teixir complicitats àmplies. Amb el groc no reivindiquem la independència, per més que hi estigui estretament vinculada, sinó l’empatia humana amb els afectats i la defensa de la llibertat d’expressió i acció. En Raimon té una cèlebre cançó que parla de “tots els colors del verd”, en referència al País Basc. A nosaltres ens aniria bé tenir “tots els colors del groc”. Grocs en diferents intensitats, que acostessin tothom a una república de llibertats o, si més no, a la defensa d’uns principis nacionals comuns. Hem de perseguir-ho, amb una campanya oberta sense maximalismes ni rebaixes. I potser també en Raimon, i no només en Llach, ens faria costat.
XAVIER ALBERTÍ
CASSÀ DE LA SELVA
Torra a Perpinyà
Crec que es notícia de primera plana que el batlle de Perpinyà, d’un estat jacobí com el francès, amb el llaç groc a la solapa, li lliuri al president Torra la Medalla d’Or de la ciutat, que va oferir al presos polítics.
PERE MANUEL GIRALT PRAT
SANT JUST DESVERN
