Fer neteja
Algun cop he sentit a dir que a Catalunya, per la nostra manera de ser, som més semblants a un país del nord d’Europa que no pas a un del sud. Quan he pogut viatjar a un d’aquests països sempre he trobat els carrers absolutament impol·luts, sense papers, plàstics, cagarades de gossos o burilles. Visc en un poble petit, però sé que a gairebé tot arreu a prop de Barcelona ens passa el mateix: embrutem com si ens fos igual que els nostres residus acabin en una vorera o en una zona verda. Evolucionem com a societat, sisplau.
ALBERT LÓPEZ JIMÉNEZ
LA LLAGOSTA
Contaminació lumínica
Canten els poetes que no hi ha res més bonic que contemplar la lluna i els estels en una nit serena... Fa unes quantes nits, amb lluna plena, sortia de la casa d’uns amics, als boscos de Tamariu. Allà, els llums de les inacabables urbanitzacions (la meitat, buides...) que arribaven fins al mar ja ens impedien gaudir d’aquest privilegi. Tot d’una, em vaig perdre dins els laberíntics polígons de Palafrugell. Era dissabte i les naus estaven tancades, sense activitat. Centenars de fanals gegantins cremaven amb ràbia sobre l’asfalt desert, sense ni un arbre!, i així seguirien cremant tota la nit, un dia i un l’altre... Immensos polígons sense sentit, rotondes, camps de futbol, zones comercials, urbanitzacions al mig del bosc. Jo em pregunto fins a quin punt és necessari aquest malbaratament. ¿No hi ha una llei que reguli tot aquest excés?
L’afany pel diner i la poca sensibilitat dels nostres ajuntaments ens estan convertint en una societat insensible, resignada, que a poc a poc es va perdent el més bonic que li ofereix la natura.
LOLA ARPA
PERATALLADA
Condemnats a entendre’ns
Prestigiosos tertulians empren sovint aquesta sentència sobre una utòpica entesa de Catalunya amb Espanya. Tant a molts catalans com a mi mateix ens cau molt malament aquesta condemna. Perquè entenc que és una condemna haver d’entendre’t amb aquells que ignominiosament trepitgen la teva dignitat, com passa amb la de molts catalans amb la contínua opressió de l’Estat a una gran majoria de la població catalana, tant en matèria de drets polítics, com humans, com socials. La condemna, a més d’incòmoda, és impossible, per la persistent negativa espanyola a la més mínima conversa que pugui portar a un pacte. Crec que, com jo, molts catalans estem disposats a entendre’ns amb qui sigui sempre que hi hagi un tracte cordial i raonat. Ara com ara res d’això sembla possible.
Em refermo que no podem entendre’ns amb qui històricament no ha complert mai pactes ni tractes i ha demostrat amb fets el menysteniment a tot allò que sonés a cultura, llengua, drets polítics, socials i humans de Catalunya. La unilateralitat l’entenc com a inici de les obligades converses per fer avançar el procés republicà, això sí, sota la protecció de la comunitat internacional, perquè si no ens trinxaran.
JORDI BUFURULL GALLEGO
BARCELONA
Dieta mediàtica
Ens apuntem al gimnàs, bevem aigua tèbia amb llimona en dejú i esmorzem púding de xia amb llet de coco. Partim una tarda en tres per sentir-nos realitzats i arribem a casa a tres quarts de quinze però ens consola pensar que hem aconseguit encabir en el nostre horari l’última classe de ioga del dia. Ajornem tant el moment d’anar a comprar que, si no fos pels menjars preparats, els divendres hi hauria una vaga de fam col·lectiva convocada per tots els Comitès per la Defensa del Repòs. Caminem sense rumb, absorts de la realitat en una frustració constant de voler ser a tot arreu enganxant els ulls al teclat i acabar perdent de vista el món verdader.
La pantalla ha substituït el bar dels amics, ens promet una qualitat de vida falsa que ens convé creure per no caure en una depressió. Els llibres dels trens han quedat obsolets per l’addicte contingut mòbil, molt més fàcil d’ingerir amb menys dosis de neurones i concentració. Malgrat poder calcular el minut exacte de l’autobús, als matins seguim corrent com sempre i a les nits patim insomni. Potser ens convindria implantar les vacances mediàtiques dins el calendari escolar, una mica menys de cobertura i més dosis de realitat.
LAIA GONZÀLEZ SOLÀ
BARCELONA
Espanya, l’Aràbia Saudita i la venda d’armes
Després de conèixer el malaurat cas del periodista Khashoggi, que segons s’ha explicat va ser assassinat al consolat de l’Aràbia Saudita a Istanbul, s’estan fent públiques les reaccions dels països relacionats amb l’Aràbia Saudita. La majoria són crítics amb el que ha passat i han pres mesures fins que s’aclareixi el cas del tot.
Espanya no ha considerat que s’hagi de frenar la venda d’armament a l’Aràbia Saudita, mentre que Alemanya sí que ho ha considerat convenient.
Per a Espanya els interessos econòmics passen per davant dels ètics. Esclar que el fet de vendre armes ja diu molt d’un país.
Sembla que, a l’hora de rectificar decisions en un sentit contrari a les que havia pres fins ara, a Espanya sempre la veiem a remolc, o bé simplement no hi és.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Els sostenidors: una opció o una obligació?
Per a una gran part de les dones un dels moments més alliberadors de tot el dia és el mateix: treure’s els sostenidors en arribar a casa.
Ara bé, si a la majoria ens passa el mateix, ¿per què portem sostenidors sempre?
Una gran part simplement els fem servir sense pensar-hi, perquè és “el normal”. Però últimament són moltes les dones que estan deixant d’utilitzar-lo, fins i tot personatges públics com Shakira, que va ser durament criticada per fer-ho, ja que “se li podien intuir els pits” i, esclar, “quina imatge està donant als seus fills, hauria de tapar-se”.
Si els sostenidors realment fossin una opció i no una obligació social, aquestes coses no passarien i cada dona seria lliure d’utilitzar-los o no segons els seus gustos i necessitats sense haver de ser criticada.
AINA LANUZA DOMÈNECH
BARCELONA
Soc jove i m’interessa la política
Tinc 21 anys i sí, m’interessa la política. És més, no només m’interessa la política sinó que m’agrada estar al dia de les últimes notícies. A més a més, m’enfado perquè a moltes persones se’ls fa estrany que els joves estiguem interessats en aquests temes. Deu ser perquè, com que sempre estem amb el mòbil, a les xarxes socials o de botellón amb els amics... Jo també m’indigno quan sento certes declaracions de polítics centralistes i casposos, jo també tinc una opinió formulada sobre el debat de la sobirania catalana i jo també soc dels que no se salten una cita a les urnes per dir-hi la seva i votar.
Un vot meditat i conscient, i no una rèplica del que han fet els del meu voltant. Per tant, els que penseu que als joves no ens interessa la política, no us equivoqueu, la política ens afecta a tots i forma part del nostre dia a dia.
ELISA PÉREZ
BARCELONA
L’escut del Barça
Soc dels que creuen en les millores i per millorar sempre cal fer canvis. Penso que al darrere de la proposta del nou escut del Barça hi ha qui hi ha rumiat força amb l’objectiu que el club en surti beneficiat i, per tant, si hagués sigut compromissari, hi hauria donat suport.
Quan es va acabar el Barça-Sevilla, però, quan ja donava per fet que teníem nou escut, em vaig quedar bocabadat quan vaig saber que la junta directiva, veient que la proposta no tiraria endavant, havia retirat de l’ordre del dia el punt de la modificació de l’escut.
I és que a Can Barça, per més que canviïn els dirigents, no deixen de passar coses sorprenents.
XAVIER ARTISÓ I AGUADO
BARCELONA
