El gran problema
Malauradament hi ha un argument polític que domina sobre la resta i que cada vegada es fa més poderós a tot Espanya. Es tracta d’establir Catalunya com a font de tots els problemes de l’estat espanyol.
En aquest moment està en marxa la campanya per a les eleccions andaluses i podem veure que un dels arguments més utilitzats pels partits és la independència. De què? D’Andalusia? Què hi fa Arrimadas fent un míting allà? Doncs resulta que ara som l’enemic de tot Espanya i, tal com ho mostren, Catalunya serà clau per al repartiment de vots de les pròximes eleccions.
Ara només ens queda esperar a veure qui adopta un discurs més radical i si estarem disposats que facin servir la nostra imatge per treure’n rèdit electoral.
ALBERT LÓPEZ JIMÉNEZ
LA LLAGOSTA
El grafiti, un art
Arran de les pintades de diferents grafiters en trens i metros de Barcelona s’està tornant a relacionar el grafiti amb el concepte vandàlic. Fa un any vaig tenir l’honor de conèixer i conviure amb diferents artistes d’aquesta disciplina gràcies a l’Street Art. M’explicaven com és d’injusta la regulació dels ajuntaments municipals respecte als grafitis i la impossibilitat de trobar espais disponibles i habilitats per poder crear les seves obres. Perquè sí, són artistes.
Em fa ràbia que, com en la majoria de casos, quatre gats embrutin la imatge d’un col·lectiu format per persones formades que l’únic que volen és expressar el seu art, èticament i sense fer malbé res.
ANNA ALBAREDA SENDRA
VILAFRANCA DEL PENEDÈS
El català fa por?
A Operación Triunfo es canta en anglès i no passa absolutament res. Es canta en castellà, francès o gallec i és el més normal del món. Ara bé, quan es tracta de cantar una cançó en català, les xarxes socials comencen a bullir. Un concursant interpretarà avui una cançó de Txarango, i la gent està escandalitzada. “ ¡Me parece fatal que esta semana canten en catalán, señores, estamos en la Televisión Española! ” “ ¿Es necesario que cante en catalán? ” No cal dir res més. Es retraten ells sols.
XAVI ESPINOSA
BADALONA
Sostenibilitat, problema de tots
El medi ambient està en perill i això ens afecta a tots i a cadascun de nosaltres. Ho veiem com un problema llunyà i amb el qual no ens sentim involucrats, però això no hauria de ser així.
Si tots pensem que és problema d’un altre, que jo individualment no puc fer-hi res, la cosa anirà a pitjor, i probablement no serem nosaltres els que ho visquem, però sí els nostres fills o els nostres nets. Els joves hauríem de conscienciar més sobre el tema; al cap i a la fi, diuen que nosaltres som el futur. Per tant, haurem de fer alguna cosa. Sense medi ambient no hi ha vida. ¿És el que volem? És hora de fer un canvi de xip i començar a preocupar-nos per les coses que realment importen, com per exemple aquesta.
Si tots hi posem el nostre granet de sorra, ho aconseguirem!
MAR SALVADOR SANTOS
BARCELONA
Importació o consumició
Des de fa uns anys la globalització fa que ens arribin costums i tradicions foranes que incorporem com a nostres sense ni plantejar-nos què tenen a veure amb la nostra cultura i les nostres tradicions. L’última incorporació és el Black Friday, un dia dedicat al consum frenètic que ens ha arribat imposat sense que tingui cap sentit en el nostre calendari però que interessa molt incorporar perquè ens porta a dedicar un dia sencer a les compres desmesurades per beneficiar-nos d’uns suposats descomptes. A qui interessa en realitat incorporar aquesta tradició, als consumidors?
CLARA MOLAS VILARÓ
VIC
Imprudència viària
Aquests dies de pluges intenses i abundants s’han tallat trams de carreteres. Han sigut les autoritats les que ho han fet, amb cintes o tanques metàl·liques per alertar del perill. En el meu trajecte diari he pogut veure com en diversos trams hi ha hagut persones que sortien dels vehicles i treien les cintes o les tanques i hi passaven amb el vehicle, i després deixaven el pas obert, de manera que després hi passaven més vehicles confiant que es podia fer perquè les barreres estaven apartades o les cintes tallades.
La imprudència d’un és responsabilitat d’un, però fets com aquests poden provocar equívocs perillosos per a les altres persones.
Per aquest motiu, l’avís reiterat que es fa als mitjans de comunicació de no passar quan hi ha algun senyal de perill aquests dies s’entén quan veus situacions d’aquest estil i no pots fer res més que tornar a posar les barreres que d’altres han tret per passar-hi fent-ne cas omís.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Publicitat prehistòrica
Cada vegada que surto del metro de Plaça Catalunya em cau la cara de vergonya. Pujant per les escales mecàniques de la línia 1 hi ha el cartell publicitari d’una discoteca amb l’eslògan: “ Fuck me, I’m Erasmus ”.
¿De veritat encara hi ha gent que creu que aquest tipus d’anuncis són efectius?
A mi l’únic que em provoquen és frustració i ràbia. Per què els Erasmus han d’estar més predisposats a mantenir relacions sexuals? ¿No els ofèn? I els anunciants, ¿no veuen que aquest missatge publicitari és més que denigrant? Sincerament, no entenc com encara no han retirat aquest anunci.
LAIA TORNER
BARCELONA
El triomf de la indecència
Ja ho deia La Trinca: “No passa res, no passa res!” El portaveu del PP al Senat, i antic director general de la Policia en temps de Fernández Díaz com a ministre de l’Interior, es vanta de controlar el tribunal amb la renovació del poder judicial. “Controlarem la sala segona des de darrere”, diu el whatsapp de Cosidó per justificar el pacte amb el PSOE al CGPJ. Si després d’aquesta declaració tot segueix igual, és que s’està imposant l’imperi de la indecència i que Espanya es mereix estar com està. La renúncia del jutge Marchena és del tot insuficient, perquè, com diria el ministre Borrell, cal “desinfectar”. El problema és per on començar, perquè la infecció és de tal magnitud que la temuda pesta negra es pot considerar peccata minuta en comparació amb la plaga que s’està escampant. La involució que patim es fa palesa amb dos exemples més, tot dos prou explícits: el mantell falangista de la Pilarica i les misses oficiades en record del Generalísimo. Es pot fer un llistat més que considerable de demostracions d’indecència i no acabar, motiu pel qual, per un mínim de dignitat personal i col·lectiva, cal reaccionar amb fermesa davant d’un seguit de fets que tenen a veure més amb una màfia que amb una democràcia.
JAUME FARRÉS BOADA
OLESA DE MONTSERRAT
Anem amb compte!
No cal ser gaire llest per adonar-se que, un cop “escapçat” el moviment sobiranista, tal com va dir aquella vicepresidenta d’infaust record, el pròxim objectiu de l’Estat són els partits independentistes i, per extensió, les entitats civils que defensen la independència. No parem de sentir per boca de tots els seus líders com qualifiquen l’independentisme de violent, com del més mínim incident en fan una muntanya de violència, com els surt molt fàcilment aquella expressió basca de kale borroka ; i les últimes setmanes, en un crescendo probablement planificat al mil·límetre, van deixant caure la possibilitat de les il·legalitzacions. El tal Cosidó, en un missatge escrit que té la barra de dir que es va malinterpretar, presumia de poder controlar la sala segona i la 61a del Tribunal Suprem, que són la penal i la que té les atribucions d’il·legalitzar i dissoldre partits i organitzacions. Desitjo de tot cor equivocar-me, però vigilem, que això és molt més a prop del que ens pugui semblar. Però em direu: tenim Europa! Doncs a mi em sembla que ni hi és ni se l’espera. ¿I la mala imatge i el desprestigi?, doncs en tenen tant d’acumulat que tant se’ls en dona. Anem amb compte!
AGUSTÍ VILELLA I GUASCH
CAMBRILS
