Cas Nadia: víctimes de mentides o còmplices per omissió?
Llegeixo la notícia original d’ El Mundo sobre la pobra Nadia i el seu molt equivocat pare: la peça que va catalitzar una nova onada de solidaritat basada en enganys i desinformació. L’han retocada per explicar el desenllaç i afirmen que el periodista “va ser víctima de les mentides del pare”. Home, no. L’ofici del periodista és justament distingir entre fets i mentides. Els caps de premsa, les fonts interessades, els confidents amb agenda pròpia, els polítics o la veïna del cinquè intenten disseminar les seves mentides (o mitges veritats, o quarts de veritat, o errors involuntaris). I justament la nostra feina és discernir, abans d’amplificar-los. Estic convençut de la bona fe del redactor, que va fer un escrit de disculpa honest i valent. Però el diari hauria d’haver estat molt més clar en la seva assumpció de responsabilitats.
I, per cert, la Nadia és una menor. Encara que fos des de la bona fe, calia evitar difondre imatges seves. Però tot i així molts mitjans l’han mostrat sense pixelar. Espero que siguin conscients que l’han deixat exposada a patir pels errors del seu pare.
Monòleg
El president Puigdemont va deixar-ho clar, fa unes setmanes: l’oferta de diàleg es manté però no paralitza. No es devia acabar d’entendre. El País titulava: “Puigdemont convoca per al dia 23 la cimera de la consulta il·legal”. Sembla un títol merament informatiu fins que arriba aquest “il·legal”, que suporta tota la càrrega ideològica. Però era el titular de La Razón el que mostrava més clar quina és la visió que el PP té del conflicte: “Puigdemont dinamita el diàleg amb una cimera pel referèndum el 23-D”. No avancem pantalles: diàleg és renunciar a allò de què vols parlar. És el come y calla. O, més concretament, come poco y calla.
