Les persianes ja no seran mai nostres

Els 'tags', elements que degraden l’espai públic de la ciutat

El fenomen no és nou, ja ho sé, però des de fa un temps em sembla més molest i present que mai. És com un soroll impertinent que no té aturador, com si enmig d’un concert algú es dediqués a fer sonar trompetes de joguina de forma sincopada perquè sí, per fer-se notar, sense importar-li ni els intèrprets ni els que els escolten, perquè només compta ell. Necessita marcar territori, com fan els gossos amb les seves miccions. Sí, estic parlant dels grafitis, d’alguns grafitis, d’aquests grafitis de firma, els anomenats 'tags', que de manera quasi sempre maldestra i ràpida s’ensenyoreixen de persianes i parets per tota la ciutat. Porto temps fent un recompte personal de les persianes que no en pateixen cap i, almenys en la meva experiència, la llista és tan curta que no necessito ni els dits d’una mà. Amb el soroll dels cotxes, el fum i alguns excessos publicitaris igualment estressants –especialment aquestes grans lones invasives que ocupen façanes senceres– penso que són els elements que més degraden l’espai públic de la ciutat i contribueixen a empitjorar la salut física i mental de la ciutadania.

No tots els grafitis són iguals, ni molesten de la mateixa manera

No tots els grafitis són iguals, ni molesten de la mateixa manera. Hi ha les pintades reivindicatives de tota la vida, que darrerament amb la situació política han augmentat lògicament, i que són un diria que fins i tot necessari reflex del debat social. Tenen una intencionalitat que va més enllà de fer-se notar, volen influir en l’opinió pública i provocar una reacció en els ciutadans. Més o menys, en un altre àmbit, passa el mateix amb el grafiti artístic, els murals treballats amb intenció i creativitat i que són els que, al meu parer, es poden merèixer el pretensiós nom d’art urbà amb què se sol definir el grafiti. Aquests dies, per exemple, a la presó Model hi ha el festival Ús Barcelona, en què reconeguts creadors faran murals i es reivindicarà aquesta disciplina com una manera de regenerar alguns espais públics. Segons un dels seus organitzadors, Marc Garcia, de Rebobinart, va ser la persecució dels grafiters artístics amb l’ordenança de civisme del 2005 la que va provocar la proliferació dels 'tags', més fàcils i ràpids de fer. Com que no tenien murs per esplaiar-se, diu, es van dedicar a fer-ne molts per tota la ciutat, i això va crear tendència.

Hi podem fer alguna cosa? Em sembla que no. La ciutat és seva. L’Ajuntament de Barcelona destina una mitjana de quatre milions d’euros a l’any a netejar de les parets aquestes pintades, la majoria 'tags' fets amb esprais o retoladors negres, i també es posen unes 300 multes a l’any. Però tot plegat soluciona poca cosa. En treuen un i l’endemà n’hi ha dos. Tal vegada l'única manera seria l’autoregulació interna dels artistes que els practiquen perquè és evident que ja fa temps que alguns grafiters de Barcelona han perdut l’orgull i, diria, la dignitat. La majoria dels 'tags' són molt dolents i no aporten res al suposat esperit de l’art urbà. Gairebé diria que ni tan sols és vandalisme. És pur egocentrisme onanista. Deixem de riure'ls les gràcies, especialment els que hi estan més a prop, a veure si així s’adonen que ni tan sols estan de moda.

Més continguts de