1755-1816. Catalunya a Amèrica
La tria de J. M. CasasúsL’any del Senyor 1755 -ens diu l’amic catalanesc per l’Avenida de Mayo [Buenos Aires]-, S.M. Carles III obrí l’Amèrica als catalans i al port de Barcelona: l’Amèrica fins aleshores explorada, conquerida, evangelitzada, colonitzada, conreada, espremuda, governada i desgovernada exclusivament pels espanyols “dels regnes de Castella i de Lleó”, pels espanyols de primera classe, segons la tarifa centralista. I Amèrica era una institució castellana; els catalans postergats hi entraren amb delit sota l’ègida del Rei progressiu. ¿Serà veritat que algun temps arribés a extingir-se del tot a Catalunya la virior inquieta de la raça? Si d’una banda, en morir Carles II, tot Catalunya havia plorat lágrimas amantes, tanmateix hi ha, malgrat la desorientació i misèria del temps, algun moment d’estranya duresa en 1714; i el cas d’Amèrica és encara més terminant. El català damunt el sòl del nou continent calciga les piadoses resignacions. Cert que gents catalanes defensen l’ortodòxia espanyola en el moment de la independència, però el geni català esclata més aviat en la revolta. Dos catalans insignes, Larrea i Mateu, organitzen l’un les finances, l’altre la marina dins la República de la senyera blanca i blava; un fill de catalans escriu la lletra de l’himne nacional, un català, la música. I no és un fet isolat el de l’Argentina. En aquesta Amèrica on es pot precisar el llevat del conqueridor extremeny, del colonitzador andalús, del mariner basc, del gallec domèstic, el llevat català, estatuat a Buenos Aires en dos dels seus homes més il·lustres, és el neguit d’un viure independent.
