Bon profit

Arriba l'esperat moment de l'encesa nadalenca i amb ell la felicitat convertida en consumisme massiu i desorbitat. Llums, fires, aparadors excitats i música celestial.

Passo per davant d'uns grans magatzems de la plaça Catalunya en un moment del dia en què no hi ha ni una ànima i, malgrat tot, l'espectacle acaba de començar. S'ha disparat una cançoneta nadalenca dins l'enorme aparador del món occidental i uns ossets de neu canten amb veu aguda l'amor i la fraternitat. L'estridència del fenomen es fa evident pel contrast del blanc de neu plastificada amb l'hora en què ja no hi ha sol i també per l'absència de vianants, que deixa un buit silenciós a la platea de la gran plaça. Però el contrast brutal el donen un grup de subsaharians que, arrenglerats darrere les mantes plenes d'indumentàries, han quedat hipnotitzats davant de tal despropòsit. Són els únics que han pagat l'entrada, excessivament cara si tenim en compte que per arribar fins aquí molts s'han jugat la vida entre pasteres. Tristos espectadors sense butaca d'un món ple de promeses que difícilment s'acompliran, miren extasiats l'escenificació d'un somni que accentua la seva pròpia misèria, mentre proven de convèncer algun vianant perdut que els compri unes ulleres última moda, però llàstima, el vianant, esclau de fa molts anys d'aquesta farsa, té unes ulleres millors.

A la Gran Bretanya -diu el ninot- el meu amic Ós aprofita aquestes dates per atipar-se de púding... Com deia el director de teatre argentí Ricardo Bartís fa uns dies a Venècia, "el teatre és una broma". Estem fent broma realment, i en aquest cas, una broma ben pesada. S'abaixa el teló, s'apaguen els aparadors per una estona, es recullen les mantes amb les cordes i fins demà.

Bon profit amb el púding, osset, i deixa'n una mica per als altres!