L’EDITORIAL

Catalunya, poble decadent?

El 1935 el pioner de la demografia catalana, Josep Antoni Vandellós, va publicar el ja clàssic Catalunya, poble decadent, en què alertava de la baixa natalitat del país i advertia, des de posicionaments conservadors, dels perills de la immigració. Han passat moltes dècades i el problema segueix irresolt. La immigració, en successives onades, ha fet augmentar notablement la població catalana -el 1935 hi havia 2,8 milions de persones i ara 7,5-, i sortosament s’ha incorporat a aquesta societat sense que s’hagi produït cap fractura, ni social ni identitària, i molt sovint fent seves la llengua i la cultura catalanes i contribuint-hi. De fet, s’hi ha integrat de manera tan profunda que molt ràpidament ha adoptat sempre els patrons de vida d’aquí. Les dones, vingudes d’on sigui, un cop són a Catalunya ben aviat decideixen endarrerir la maternitat i tenir pocs fills. De manera que la baixa natalitat s’ha cronificat, fins al punt que el 2016, segons els experts, es podria convertir en el primer any que hi hagi a Catalunya més morts que naixements. La baixa natalitat s’ha cronificat. Va per llarg. L’edat mitjana de la maternitat s’ha endarrerit un any des del 2005 i ara se situa en els 31,9 anys. Des del 2008, amb la crisi, el nombre de naixements ha anat caient i, segons l’Idescat, la pèrdua de població pot tenir continuïtat fins ben entrada la tercera dècada d’aquest segle. I cal donar gràcies a la immigració, ja que el 25% dels nadons nacuts el 2015 eren de mare estrangera.

En tot cas, per revertir aquesta tendència negativa, cal actuar en molts fronts. La precarització del mercat laboral és ara mateix el problema més greu. Fins que no es facin autèntiques polítiques de conciliació familiar, en què sector privat i públic col·laborin, serà molt difícil que la natalitat torni a créixer. D’altra banda, la migradesa dels ajuts públics i dels permisos de maternitat i paternitat clama al cel, sobretot si es compara amb l’Europa continental i nòrdica. Les parelles joves que decideixen tenir fills ho fan, ara mateix, lluitant contra els elements. Tenim un problema estructural: tot -feines, salaris, horaris...- juga en contra de tenir fills. Costa molt mantenir-los i educar-los en condicions, sigui per falta de recursos o de temps. O de totes dues coses alhora. És un problema que arrosseguem des de fa dècades i que no sembla tenir una solució a la vista.

Més continguts de