Catalunya ‘déjà-vu’
8TV ha estrenat a les tardes Catalunya directe. Es tracta del clàssic programa de connexions amb reporters distribuïts arreu del territori. Quan fa anys va néixer aquest format a la televisió, estava pensat per connectar amb punts del país on passés alguna cosa noticiable. Però ha evolucionat fins al present en un contenidor d’activitats diverses, algunes també explicades en fals directe o enllaunades de fa dies.
La durada del programa potser és excessiva. Una hora i mitja exigeix tants reportatges i connexions que va en detriment de la qualitat i l’interès dels temes: tot s’aprofita perquè cal omplir noranta minuts. Els reportatges són un déjà-vu de situacions que hem vist cent vegades a la televisió: fins i tot van parlar de l’estrès postvacacional. Això també implica que a l’hora de distribuir els reportatges al llarg del programa, alguns reporters facin aparicions dobles una mica incoherents: que primer sigui a Linyola a la cuina d’un restaurant i tornant dels anuncis reaparegui a la biblioteca de la Universitat de Barcelona per parlar amb els que es preparen la selectivitat.
La roda de connexions amb els reporters informant de la meteorologia dona sensació de cobertura del territori però que et diguin si fa sol o fresqueja a dos quarts de sis de la tarda tampoc té gaire sentit.
Quim Morales, director de La segona hora de RAC1, és el conductor de l’espai, seguint el criteri de 8TV d’intentar treure rèdit televisiu de l’èxit radiofònic de la seva emissora. Al periodista, de moment, se’l veu molt encarcarat i llegeix més que explica. I això que a nivell de guió s’esforcen a omplir-li el text d’acudits dolents massa freqüents per crear l’efecte d’espontaneïtat. Si dona pas a la reportera que hi ha a la superilla de Barcelona, diu que el nom d’aquest projecte urbà “és més propi d’una perruqueria especialitzada en barbes: Su Perilla”. O si parlen de la subhasta de peix afirma: “Ara volem tocar un tema molt espinós, el peix. No em digueu que no té espines! [...] Allà hi ha una noia que en tema de subhastes està molt peix. Espero que no ens la comprin!” Si parla d’orgues, precisa que “aquí toquem totes les tecles”. Aquestes bromes tan plenes d’enginy caduc tenen el risc immediat de convertir el presentador en un graciós de pega més que en un comunicador hàbil.
Els reporters, de telegènia i eficàcia desigual, compleixen amb l’estereotip intrèpid: es llancen des de les altures, es fiquen al riu amb pantalons, es banyen amb els turistes i aixequen peses al gimnàs si cal. El cas més original i sorprenent, però, el vam trobar el primer dia: Laura Segur, connectant en directe des del partit de futbol Ripoll-Girona, va confessar que el nen que celebrava el gol al seu costat era el seu fill i que li era una mica complicat conciliar família i feina. Això sí que és la vida en directe.
