Catalunya gira la truita en les exportacions
Una ullada al gràfic sobre com ha evolucionat en els últims 20 anys el pes del mercat espanyol en les exportacions és revelador. El 1995 un 63,5% de les vendes a l’exterior anaven a parar al mercat espanyol i un 36,5% a la resta del món. Vint anys més tard el panorama s’ha girat com un mitjó. Les dades del 2015 indiquen que les exportacions internacionals representen el 62,3% del total, mentre que un 37,7% es destinen a l’àmbit estatal. Des que el 2008 els dos mercats van empatar al 50%, la tendència internacionalitzadora ha anat creixent en la mateixa proporció que baixava la dependència del mercat espanyol, que tot i així encara és important perquè significa quatre de cada 10 euros.
Es tracta d’una molt bona notícia per a l’economia catalana, que ha aprofitat l’impacte de la crisi per internacionalitzar-se i llançar-se a conquerir els mercats exteriors. Moltes empreses han trobat en aquest camí l’única via per sobreviure després que la contracció del mercat espanyol posés en perill la seva sostenibilitat. Però aquest salt s’ha fet massa sovint en solitari, sense una estratègia adequada per agafar volum. En efecte, els estudis de les patronals i els serveis d’estudis econòmics assenyalen com a punt feble del procés d’internacionalització de les empreses catalanes la seva mida, sovint massa petita per competir en alguns mercats amb conglomerats empresarials poderosos. Això fa que es perdin oportunitats de negoci i no s’aprofiti prou el potencial de les pimes catalanes, que amb més col·laboració i aliances estratègiques podrien multiplicar el seu compte de resultats.
La Generalitat i els agents socials han d’incidir en aquests dos punts -internacionalització i grandària-, com a vies per continuar fent créixer les exportacions. El fet que el mercat espanyol sigui cada cop menys important per a l’economia catalana també té una lectura en l’àmbit polític. Demostra que Catalunya ha deixat de ser en exclusiva la fàbrica d’Espanya i, per tant, és més lliure per determinar el seu futur i prendre les decisions que més li convinguin. I alhora Madrid té menys capacitat de curtcircuitar la voluntat, sigui la que sigui, dels catalans.
