La Catalunya trans

L’any acaba de començar a França amb un assalt, un ensorrament, una batalla perduda, una contrarevolució, un dol, però potser també amb la possibilitat de travar noves aliances que coordinin el que ens estimem, que ho protegeixin. Jo, per part meva, he començat l’any demanant als meus amics més propers, però també als qui no em coneixen, que em deixin de dir pel nom femení que em van assignar en néixer i que d’ara endavant em diguin per un altre. La Beatriz és en Paul. Una desconstrucció, una revolució, un salt sense xarxa, un altre dol. I quan camino amb aquest nou nom pels carrers del Raval de Barcelona, penso que l’esborrament sistemàtic del gènere normatiu i la invenció d’una nova forma de vida en els quals em vaig embarcar fa molt de temps, es podrien comparar amb el procés de transformació en què està immersa Catalunya.

Vés a saber si, un cop més, tot plegat no és fruit de la disfòria, que fa que els paisatges sense fronteres de la Vall d’Aran o les terres de Ponent es confonguin amb la meva anatomia canviant, o si és la conclusió lògica de la ressonància entre dos desplaçaments possibles: m’atreviria a afirmar que la subjectivitat trans en mutació i la Catalunya en evolució mantenen una semblança formal i política. Vet aquí dues ficcions que es fan i es desfan. Altrament dit, el procés de constitució d’una Catalunya lliure podria assemblar-se, en les seves modalitats de relació amb el poder, la memòria i el futur, a les pràctiques d’invenció de la llibertat sexual i de gènere que entren en joc en les micropolítiques transsexuals i transgènere.

Més enllà de la identitat nacional, ¿quines forces intervenen o podrien intervenir en la composició de la forma Catalunya? Més enllà de la identitat de gènere, ¿quines forces intervenen o podrien intervenir en la composició de la forma trans? Què sé? Què sabem? Què puc fer? Què podem fer? Què faré? Què farem? Per esdevenir trans, com per esdevenir Catalunya, es pot optar per seguir un protocol previsible de canvi de sexe (diagnòstic d’un malestar considerat una patologia, administració d’hormones en dosis que desencadenin un canvi culturalment perceptible, intervencions de reassignació de sexe) o bé, per contra, es pot optar per posar en marxa una sèrie de pràctiques d’inversió de les forces de dominació dels cossos que poden desembocar en la invenció d’una nova forma de vida, una forma d’existència en què la jovialitat crítica guardi el dol de la violència i faci lloc a una nova relacionalitat. És a dir, es pot optar per passar d’un sexe a un altre reproduint les convencions normatives o, al contrari, iniciar una deriva que possibiliti crear alguna cosa fora d’aquestes.

Així doncs, el més important no és la transsexualitat o la independència, sinó més aviat el conjunt de relacions que s’activen amb el procés de transformació i que, fins llavors, eren presoneres de la norma. En el cas del procés pel qual Catalunya esdevindria lliure, o bé la independència és l’objectiu final d’una operació política que tendeix a la fixació d’una identitat nacional, a la cristal·lització d’un mapa del poder; o bé, al contrari, constitueix un procés d’experimentació social i subjectiva que implica el qüestionament de tota identitat normativa (nacional, de classe, de gènere, sexual, territorial, lingüística, racial, de diferències corporals i cognitives). O bé la masculinitat, la feminitat, la nació, les fronteres, les demarcacions territorials i lingüístiques s’imposen a la infinitat de conjunts de relacions possibles establertes i per establir, o bé fabriquem plegats un entusiasme experimental capaç de sostenir un procés constituent perpètuament obert.

Esdevenir trans, com esdevenir independent, implica per damunt de tot i en tots els casos renunciar a la nació i el gènere. Renunciar a l’anatomia com a destí i a la història com a prescriptora de continguts doctrinals. Renunciar al cos, a la sang i a la terra com a lleis. La identitat nacional i la identitat de gènere no poden ser ni fonament ni teleologia. No podem cercar en la nació ni en el gènere veritats ontològiques ni necessitats empíriques que ens permetin extreure conclusions relatives a pertinences o demarcacions. No hi ha res que calgui verificar o demostrar en aquests conceptes, tot s’ha d’experimentar. Com el gènere, la nació no existeix més enllà de les pràctiques col·lectives, les quals la imaginen i la construeixen. La lluita comença amb la desidentificació, amb la desobediència, i no pas amb la identitat. Comença quan es guixa el mapa i s’esborra el nom per proposar altres mapes i altres noms tot posant de manifest la seva condició de ficció imaginada col·lectivament. Ficcions que permetin fabricar la llibertat.

Paul B. Preciado és director del Programa d’Estudis Independents del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba)

Més continguts de