César A. Molina: "M'hauria agradat ser ministre de les Cultures d'Espanya"

César Antonio Molina (la Corunya, 1952) és un dels pocs homes de cultura que ha combinat la creació literària amb la gestió pública. Va ser director de l'Institut Cervantes i ministre de Cultura. El 2002 va iniciar unes memòries de ficció en què aplega viatges i lectures de les quals ara presenta el seu cinquè volum: Donde la eternidad envejece (Debate).

La cultura ens farà feliços?

Tant de bo, perquè si ens fa feliços és perquè som lliures. Una persona que no és feliç és perquè no és lliure, està sotmesa a alguna cosa. La cultura a mi em fa feliç, aprens, entens les teves raons i motius per existir, perquè pots parlar amb un gran nombre de personatges d'altres èpoques, conviure amb els paisatges que ells van viure, compartir les obres que van crear.

A vostè fins i tot li proporciona un cert plaer físic...

Ho exemplifico amb el genoll de Claire a la pel·lícula de Rohmer, en què la sola insinuació de la possibilitat que li tocarà el genoll converteix aquell moment en una eternitat. I sí, jo he sentit emoció quan he pogut tocar les ungles de l'Esfinx, o passar un dit per una barca faraònica, perquè toques 4.000 anys d'història, i a mi aquest contacte amb el passat sempre em transmet un sentit de transcendència, i això és el que vull reflectir al llibre: que al temps, que és invencible, el podem inquietar amb les accions creadores. El podem amenaçar. La cultura serveix per enganyar el pas del temps, el destí.

¿I vostè ho aconsegueix parlant amb Sèneca?

Ho intento. Aquest diàleg amb Sèneca, que és un estoic, m'ha ajudat molt a afrontar la vida. Les cartes de Sèneca o les de Ciceró són millor que qualsevol psiquiatre o psicoanalista, i molt millor que qualsevol pastilla de les que prenem per calmar l'ansietat.

Vostè és un amant de l'època clàssica. En quina mena d'època estem ara?

Estem en una baixa edat mitjana. I ara entrarem en un gran túnel fosc. Sempre pensem que el món s'acaba amb nosaltres i el món existirà igual d'aquí 500 anys. Moltes de les coses que explico les explico perquè d'aquí cinc segles ja no existiran, no en quedarà ni la memòria, a pesar de la documentació, del cine, etc. Però aquest sentiment de llocs, indrets, d'espais probablement desapareixerà en 500 anys, que no són res. Jo tinc a la tauleta de nit una pinya fossilitzada de fa més de 40 milions d'anys. Aquesta consciència que sempre he tingut del pas del temps m'ha anant molt bé per a la creació literària.

Veurem la desaparició del llibre?

Jo crec que el llibre es metamorfosarà, com li passarà al periodisme. Tindrà altres suports però en essència serà igual. La forma de coneixement serà similar: la lectura i l'estudi, l'estudi i la lectura. Això no canviarà. És el gran invent de la humanitat, tot ho hem après a través de la lectura, tot. Però fixa't que l'ordinador avui ja està obsolet. Hi haurà altres coses. Estem utilitzant elements que passaran a un museu, són arqueologia. El resultat serà una nova civilització, una nova manera d'entendre la vida...

Què l'empeny a escriure?

L'escriptura és una manera d'estar en el món. I aquesta manera d'estar en el món a mi m'ha ajudat molt. M'ha ajudat a entendre el meu país. Un país que és semblant i divers a la vegada. Plural, amb diferents maneres d'expressar-se, diferents llengües...

Però això no ho sabia des de petit?

No, jo em vaig educar al final del franquisme i en els llibres de text es parlava de llengües regionals.

Però a casa seva no parlaven gallec?

Sí, la part materna. I la paterna castellà. Però no hi havia la consciència que és un patrimoni indeclinable de l'Estat.

Vostè va ser ministre de Cultura. ¿Té sentit, aquest ministeri?

A mi m'hauria agradat dir-ne ministeri de les Cultures d'Espanya, i ho vaig proposar. Però no em van fer cas, encara hi ha molts complexos a l'esquerra...

Manté contacte amb ZP?

Al govern vaig veure coses que no entenia ni m'agradaven... No hi he tornat a tenir cap contacte.

Veu amb neguit la pulsió sobiranista de Catalunya?

Miri, no hi ha cap família perfecta, ni la Sagrada Família. És impossible. Però jo sóc partidari d'Espanya.