‘Charlie Hebdo’ i la religió del progrés
Fa anys, amb un amic lletraferit jugàvem a inventar variacions de la primera frase de Cien años de soledad que en conservessin la força, fins que al cap d’alguns intents ens vam adonar que era inútil. Imitar el to o el traç d’algú altre sempre és difícil, i a vegades aquesta dificultat pot ser tan gran com la distància que hi ha entre Barcelona i un poblet de Colòmbia on les pedres són grans i blanques com ous de dinosaure. Ara bé, la gent de Charlie Hebdo se n’han sortit. Una redacció dramàticament delmada ha aconseguit mantenir el to i el traç dels membres assassinats de l’equip, malgrat la distància que separa els uns dels altres.
En una entrevista sobre l’atemptat, l’excatedràtic de filosofia política de la Sorbona Lluís Sala-Molins deia a l’ARA que hi ha dues accepcions de laïcitat: la revolucionària, que dóna la prioritat a la raó i espera que els dogmes acabin desapareixent, i l’actual, que també respecta les religions, però que no inclou la idea que un dia tot dogma hagi de ser abandonat. El traç de Charlie Hebdo prové de la primera accepció. El titular del número d’aquesta setmana, “Tot està perdonat”, no vol ser el perdó cristià, sinó el perdó com a artifici màxim que assenyala la superioritat del progrés de la raó en relació a la barbàrie fanàtica.
Tots som Charlie, sí, perquè les seves obscenitats de mal gust són una part -incòmoda- del nostre continuum històric, el de la Il·lustració i la laïcitat. Per això els francesos han dit, reunits al voltant d’un ardor fred, que els terroristes han elevat Charlie a l’altar de la immortalitat de la pàtria, i per això han volgut donar continuïtat històrica al seu traç esgotant els 5 milions d’exemplars del número d’aquesta setmana.
