Cinisme i mentida
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsQuan el Parlament de la República aprovà el primer article de l’Estatut, tan vexant, el portaveu d’Esquerra Republicana digué, amb un cinisme mestrívol, que preferia el text aprovat al que Catalunya plebiscità. Ahir afirmava, amb aplom meravellós, que Catalunya, amb l’aprovació de l’article segon, ha tingut una victòria plena d’esclat transcendent. Després de l’exhibició de cinisme, la mentida per mètode. Els homes d’Esquerra Republicana que antany combatien en nom de la puresa dels principis i del joc net maniobren ara tristament amb els peus enfonsats en el fang de la política més llorda. Traeixen. I no traeixen merament llurs velles doctrines, que això, fet i fet, tindria una importància ben relativa i els plantejaria un simple problema de consciència que llurs casuistes resoldrien a gust; traeixen Catalunya. Mentre el Parlament de la República Espanyola, d’esquena a la voluntat catalana i amb la complicitat de catalans febles, elabora novelles fórmules d’esclavatge abanderades d’una il·lusió de llibertat, els prohoms de l’Esquerra emeten, de cara a Catalunya, joiosos crits d’eufòria fingida. L’òrgan dels regionalistes, amb tota la seva tèrbola història a coll, els pot donar cada dia lliçons de dignitat nacionalista, de sinceritat i de joc net. Algun ocell tenebrós, emanador de maleficis, deu volar sobre les nostres gerdes planes i sobre els nostres turons de ratlla dolça i suau. Catalunya, en moments històrics, no ha trobat mai homes preclars que sàpiguen portar-la a la victòria. Homes brillants que centren, tot d’una, la fe popular, escalen els cims només per fer-hi òbvies llurs ridícules limitacions. Catalunya, d’entranya tan fèrtil, té un estol densíssim de fills egregis; però aquest estol sembla, de fet, una fira d’estàtues mutilades. El nostre poble és infinitament superior als seus polítics. Ahir, els enemics de Catalunya eren la feblesa, la manca de confiança en la capacitat d’heroisme dels catalans i les vacil·lacions de doctrina típiques dels seus cabdills: avui aquests enemics reneixen i es doblen de vilesa. Els homes d’Esquerra Republicana juraren defensar amb llurs vides la llibertat de Catalunya. Però el vent s’emporta els mots i aquells juraments eren escrits, cínicament, damunt la sorra. Ara lloen, sense el foc de la vergonya a les galtes, l’obra d’un Parlament que ha vist com llur energia es desfeia en espirals d’una elasticitat il·limitada. A la inhabilitat i a la ductilitat sense fronteres, afegeixen la traïció: han frustrat les aspiracions catalanes i ja inicien una maniobra per fer minvar la insatisfacció amb l’engany. Podien redimir-se encara amb la noble sinceritat. Però no ho han volgut. A darrera hora han preferit defensar els confortables cims on el poble els portà amb una fe descarrerada per promeses esvaïdes o sense abast. Ja no defensen Catalunya: defensen les fonts de llur peculi i actuen llur simple afany, pedant i miserable, de poder.
