Clar i català
Per entendre la posició d'un col·lectiu, de vegades és més útil considerar el que ataca que no pas el que diu que defensa. Després de dos mil anys encara és vàlida la frase de l'Evangeli "Per llurs obres els coneixereu" que Marx va reformular en la coneguda frase d' El capital : "No ho saben, però ho fan". Aquest bon mot potser caracteritza la falsa posició d'Esquerra dintre del tripartit, però en cap cas la del PSC, que sap perfectament què té entre mans, per molt que ho dissimuli amb una pell de xai progressista prima com un tel de ceba. Ara mateix la pellofa consisteix en unes clàusules federalistes que els socialistes catalans han pidolat al PSOE. A canvi, Montilla -qui diria que ha estat president d'un país?- posa bona cara a la maltempsada uniformitzadora que perpetren els seus coreligionaris.
El PSC obtindrà la fulla de parra que necessita per a les municipals, perquè al PSOE no li ve d'una mica de paper mullat i perquè Barcelona bé que val unes clàusules. Però la crosta real i definitiva del PSC reapareix quan Montilla recupera el seu discurs prepresidencial per retopar amb un Jordi Pujol que ha tingut la integritat intel·lectual de renunciar al seu llegat polític en benefici del país. I ho fa amb la tòpica amenaça de trencament de la convivència, una amenaça que en boca dels socialistes és un xantatge i dirigit a Pujol, una canallada.
El problema dels socialistes és que són un partit sense idees, arrapat a quatre tòpics malgirbats, que ha governat la zona metropolitana gràcies a una constel·lació de factors d'origen franquista embolicats en una ideologia decimonònica en què no creuen. No hi creuen perquè la religió del progrés suposa inexorablement la fe en la finalitat de la història. En definitiva, creure en la llibertat que per Hegel es manifestaria gradualment en la coincidència entre l'ésser i l'existent, o sigui -pel que fa als catalans- si algun dia es governessin segons principis emanats de la pròpia consciència. Però tot indica que els socialistes, molts dels quals es foguejaren en el marxisme, ja no creuen en la història, segurament perquè la història no sembla creure en ells. No hi poden creure perquè l'historicisme de Hegel, ratificat per Marx, implica que les forces que energitzen el futur s'originen en el passat, com el pi emergeix de la closca compacta del pinyó. Traduït a l'escena catalana, la dialèctica històrica mostra sense cap ombra de dubte que el pinyol del catalanisme no és res més que la lluita per les llibertats catalanes, una "llei històrica" que els socialistes vilifiquen des del seu compromís amb l' statu quo espanyol.
Com que la idea de progrés ja no és plausible, els socialistes l'han reduït a un miserable lloc comú: l'augment insostenible dels impostos per ampliar indefinidament l'àmbit d'intervenció de l'Estat. A Catalunya els efectes d'aquesta ideologia per força havien de ser perversos. A més pressió fiscal, més sifonament de recursos cap a les regions "solidàries," més minva de l'activitat econòmica, més empobriment i pèrdua d'influència, amb la consegüent degradació de l'autogovern. El socialisme, útil en dosis homeopàtiques quan hi ha llibertat nacional, resulta letal en la situació catalana. Montilla ja va advertir que Espanya no es pot permetre un concert econòmic català. Això, que és exacte, és un argument irrebatible a favor de la independència, perquè Catalunya tampoc es pot permetre l'Espanya autonòmica, i un dels seus paladins i executors reconeix que l'extorsió dels catalans és estructural a aquest règim.
A la mateixa conclusió arriba, després d'anys de negar l'evidència, el president Pujol amb un realisme que l'allunya dels polítics esclerotitzats en la ideologia del partit respectiu. Un realisme que descol·loca la pròpia CiU i bona part dels seus intel·lectuals orgànics, que d'ençà de les eleccions semblen seguir la consigna d'atacar sense respir el que anomenen despectivament "independència exprés". Ho fan des d'un independentisme platònic, del qual l'independentisme sublunar sempre serà una rèplica pàl·lida i imperfecte. Però mentre esperen que la independència arribi emmarcada en la legalitat espanyola i beneïda pel rei, en frenen l'adveniment. "Per les seves obres els coneixereu" també val per aquesta colla, i encara una altra frase: "Qui és que tenint un llum l'amaga sota una campana?" Qui malda per la llibertat no la remet a un futur en què, deslliurat de compromisos per la mort, tant li fa que arribi la independència o el diluvi. Per això cal donar tot el seu valor al fet que Jordi Pujol no remeti la llibertat de Catalunya a aquesta eventualitat i en subratlli la urgència. I alhora cal desmentir Francesc Homs quan afirma que Artur Mas diu el mateix "amb paraules diferents". No és cert. Pujol parla clar mentre Mas, com a molt, insinua.
No hi ha més manera d'acostar la independència a la majoria imprescindible que trencant les rutines de pensament i conducta que apuntalen l'automatisme dels reflexos socials i atien la desafecció a una política de fàcil pronòstic.
