En Clint a la convenció
Caram quines coses, ara va en Clint i se'ns declara partidari dels republicans. Quina desil·lusió, ara que gairebé ens queia tan bé per posar-lo a la Galeria dels Ianquis Simpàtics, al costat de Bruce Springsteen i de Woody Allen. Ahir mateix, vaig sentir per la ràdio un d'aquests humoristes ocurrents que, a causa de les simpaties republicanes de Clint Eastwood, posava l'autor de Mystic river , Million dollar baby o Gran Torino a l'altura de Chuck Norris o Arnold Schwarzenegger. No cal dir que la gràcia deixava l'humorista (profundament progre, no cal ni dir-ho) a l'altura de les cassets d'Arévalo o de Fernando Esteso que se solien vendre a les benzineres.
A mi també, sincerament, m'hauria agradat més que Clint Eastwood hagués manifestat preferència per Barack Obama, o que, en cas de no fer-ho, s'hagués abstingut de manifestar res. A tots ens agrada que els nostres ídols coincideixin amb les nostres opinions, i tendim a deplorar que en divergeixin. Però què hi farem: l'autor de Banderes dels nostres pares i de Cartes des d'Iwo Jima s'ha decantat en aquesta ocasió per donar suport a Romney, de la mateixa manera que, fa quatre anys, es va posicionar a favor d'Obama. Potser això té a veure amb el que anomenem llibertat de pensament.
Per altra banda, deixin-me confessar que, si un servidor hagués de votar en aquestes eleccions, no se sentiria gaire còmode: Obama ha resultat ser una decepció només comparable a les expectatives que van aixecar els brillants discursos que pronunciava abans d'assolir el poder; el seu rival, per contra, només promet una mediocritat igual o pitjor a la de la retòrica que gasta en les seves al·locucions. Al final acabaria votant Obama, ni que sigui per allò que val més el mentider conegut que el boig per conèixer, però sense gaires alegries. Al cap i a la fi, tots ens enrecordem encara dels presidents Bush (sènior i júnior), i també del president Reagan, que, en justa correspondència als maldecaps que va suscitar durant els seus mandats, serà interpretat a la pantalla per Michael Douglas: els americans, com se sap, són els reis de la justícia poètica.
També són els hereus directes del puritanisme, conqueridor del salvatge Oest a Bíblia i pistola. Sospito que per això també ens cauen malament: com a catòlics que (per molt que volguéssim) mai no hem deixat de ser, veiem en els ianquis una tropa de bàrbars i heretges. Igualment per ser d'estirp catòlica, no ens agraden els lliurepensadors i tenim tendència a enviar-los a la foguera: és aquesta, i no una altra, l'actitud dels progres que ara s'enfaden amb Clint Eastwood i el censuren de mala manera.
A mi també m'hauria agradat que en Clint hagués revalidat la confiança en Obama. No ha estat així. Però, permetin-me que els ho digui, la grandesa de l'autor de Sense perdó i d' Els ponts de Madison sempre anirà molt més enllà de l'obra de govern de qui guanyi unes eleccions o altres, incloses les presidencials americanes.
