Cobrir un atemptat sense muntar un circ hauria de ser possible (i 3)

BarcelonaSi en els dos articles anteriors reflexionava sobre com el tractament mediàtic d'un atemptat o tiroteig pot traumatitzar una comunitat –o oferir una imatge del seu dol que omet la intrusió dels mateixos periodistes–, avui ho faig sobre un altre debat present als Estats Units arran de les últimes matances a instituts: si cal dir el nom de l'assassí o no. L'estrella de la CNN Anderson Cooper és el representant més il·lustre dels qui advoquen per ometre'l. Raona que així no s'encoratgen altres joves que busquen en un acte absurd com aquest el reconeixement que senten que la vida els ha escatimat. També està demostrat que hi ha un efecte d'imitació o crida i, certament, un nom i uns cognoms no aporten res d'essencial, en el sentit que podrien ser qualssevol altres.

Entenc aquesta autocensura, en nom d'un suposat bé major, però em sembla més raonable una postura intermèdia. El problema, en aquest cas, no sol ser posar un nom i un cognom, sinó perfilar l'assassí. És aquí on hi ha el problema. És aquí on se'l converteix en un personatge i, per tant, en un model de vida que algú carregat de problemes d'acceptació pot voler ocupar. Per no dir que, sovint, en la recerca d'un monstre que expliqui actes que ens horroritzen, els periodistes llisquem sovint pel pendent de la psicologia barata –necessitem el confort d'una explicació per a allò que és inassumible– o, directament, caiem en l'estigmatització de les malalties mentals si el protagonista presentava algun tret remotament relacionat amb aquest aspecte.

Al cap del carrer hi ha el sentit comú i la sensibilitat. Els posicionaments ètics abrandats poden ser només un autoconsol i una medalla autoimposada, però no necessàriament aporten la millor cobertura. Prefereixo la discreció del periodista que arriba als llocs dels fets amb sabates còmodes per caminar i la mirada clara, neta i honesta.