Colau no es trairà a si mateixa
Quin és l’objectiu polític de Colau? Transformar la societat, transformar Barcelona. No ho és retenir el poder ni parar els peus a l’independentisme. Què li dona més garanties per fer polítiques de progrés: ¿un govern amb ERC encapçalat per Maragall que amb el seu suport quasi tindria majoria absoluta o un govern amb el PSC encapçalat per ella que necessitaria el suport de Valls? Donant suport a ERC certament faria costat al bloc independentista, tot i que Maragall només li demana que sigui fidel al seu sobiranisme (al dret a decidir) i a la denúncia de la repressió. Acceptant els vots de Valls i fent govern amb el PSC, s’enquadraria en l’antiindependentisme, en el bloc del 155, no podria fer cap gest a favor del dret a decidir o de denúncia de la situació dels presos; serien unes renúncies massa llampants i doloroses.
No crec, doncs, que Colau es traeixi tant a si mateixa. No pot acceptar els vots de Valls. Se’n penediria tota la vida. Per molt que no volgués, per molt que pintés la jugada amb els colors del progressisme, el seu accés a l’alcaldia quedaria irremeiablement associat a l’espanyolisme més recalcitrant. L’ombra allargada d’aquests vots ja no se la trauria de sobre. Acceptar el joc seria renunciar al dret a decidir en sentit ampli: a l’empoderament de la gent per agafar les regnes del seu destí, per decidir quina mena de societat volem. ¿Pot renunciar a això, Colau? ¿Pot acceptar quedar segrestada per la defensa d’un nacionalisme d’estat tan jacobí i poc ciutadà, tan allunyat dels neguits populars, com el que representava Valls a França i ara a Espanya?
Amb aquesta renúncia ideològica és com passaria a la història el seu acord amb el PSC avalat per Valls que tan felices faria certes elits econòmiques, les mateixes que l’han combatut fins ara. Els comuns no poden fer el joc als qui atien la por contra la diferència demonitzant manters, menes o indepes, com ha fet Valls en campanya. Els comuns han vingut a treballar per una Barcelona menys desigual, on es puguin defensar totes les idees de llibertat, per una Barcelona que es guanyi el futur comptant amb tothom, sobretot amb els que mai han comptat.
En política, com a la vida, hi ha regals enverinats. El de Valls ho és. És el joc de la vella política: el mercadeig frívol amb la voluntat popular. Els pactes contra natura. El guany a la curta i el descrèdit a la llarga. Una cosa és fer política (pactar, dialogar) i una altra és renunciar a la teva essència. ¿Realment Maragall seria dolent per a la Barcelona progressista que defensa Colau? ¿El fet de ser independentista invalida el seu progressisme? Una part important de votants de Colau i de Maragall sabien que acabarien pactant, perquè les diferències programàtiques són menors: l’únic dubte era qui quedaria primer i tindria dret a ser l’alcalde. Cal saber guanyar i saber perdre. Colau va guanyar i Trias va perdre. Ara ha guanyat Maragall. Toca acceptar-ho.
Amb els vots de Valls, Colau no només faria el joc a la intolerància espanyolista, no només donaria un aval indirecte a la repressió, sinó que, paradoxalment, també reforçaria l’independentisme fatalista, aquell que creu que no hi ha marge ni necessitat de donar cap oportunitat al difícil diàleg, aquell que secretament o inconscientment desitja que la líder dels comuns caigui en la trampa excloent de Valls i faci més gran el xoc. L’opció d’establir algun tipus d’acord amb Maragall és l’aposta per un inici de distensió, és el missatge que es pot i s’ha de parlar, si més no en el si de la societat catalana. Els comuns ja són un espai de trobada. Estaria bé que aquesta filosofia interna no fos liquidada per culpa dels cants de sirena d’una dreta nacionalista espanyola amb pell de Valls.
