20/04/2013

Combregar amb rodes de molí (2)

3 min

No vaig conèixer Ernest Lluch, però és una d'aquelles poques persones de qui tothom parla bé, i tant de la seva intel·ligència com de la seva honradesa. Per això sempre m'havia sorprès que se li atribuís la creença que el dèficit fiscal de Catalunya és la conseqüència inevitable del superàvit comercial que té amb la resta d'Espanya. Per internet hi circulen nombroses referències, signades tant per unitaristes com per independentistes; per exemple: "Durant molts anys, Ernest Lluch va defensar la idea que el dèficit fiscal català quedava compensat pel seu superàvit comercial". Ara bé, tal relació no té cap suport ni teòric ni pràctic: Alemanya té un enorme superàvit comercial amb la Unió Europea i amb la resta del món, i només té un minúscul dèficit fiscal amb la primera, i la Xina té un gegantí superàvit comercial amb tothom i no té dèficit fiscal amb ningú. De fet, també és fàcil trobar a internet la demolidora resposta que Sala i Martín va adreçar-li (Dèficit i exageracions fiscals ), en què ridiculitzava la relació entre un concepte i l'altre fent servir el símil d'un atracament.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

He revisat bastants dels articles que Lluch va publicar a La Vanguardia en els anys noranta per tal de comprovar si realment donava suport a aquella relació. No l'he trobat expressat explícitament, però sí reiteradament i clarament insinuat; per exemple: " Si no tuviéramos esta solidaridad fiscal no tendríamos un mercado que pudiera asegurar la venta de nuestros productos " (13/8/92), " Uno y otro [el dèficit fiscal i el superàvit comercial] funcionan indirecta y mutuamente " (23/5/96).

¿Com podia sostenir Lluch aquella bestiesa? L'anàlisi d'aquells articles m'ha portat a les següents conclusions: que Lluch sabia molt bé que una economia no ha de tenir dèficit fiscal per poder tenir superàvit comercial (altrament, ho hauria expressat tan clarament com ho fan els seus comentaristes); que deplorava aquesta situació: " Es cierto que pagar más impuestos que los recibidos daña mucho [...] tienes la sensación de que te han cogido la cartera " (23/5/96); que li semblava que una part del dèficit fiscal era injusta perquè no provenia del fet que les rendes altes paguessin més, sinó del fet que els catalans rebien menys: " Se puede y se debe exigir [...] que el porcentaje del gasto alcance al de la población [...] que significaría que Cataluña recibiera unos 67.000 millones anuales adicionales " (11/3/99); que Lluch entenia Espanya com un conjunt en què Catalunya (i València) seria incapaç de sobreviure sense el mercat espanyol i la resta d'Espanya ho seria sense l'aportació fiscal: " Solamente se podría encontrar una solución a esta situación si nuestra cuota de ventas en el extranjero aumentara de una manera espectacular, lo que, a corto y medio plazo, es absolutamente imposible " (13/8/92), " Personalmente, me gustaría una Cataluña que retuviera más impuestos y un resto de España que nos vendiera más " (23/5/96); que considerava que el marc polític i econòmic permetria anar resolent aquesta situació: " Cambiémoslas, acompasada y equilibradamente ". Finalment, cal remarcar que aquestes opinions les mantenia en un clima d'enorme incertesa estadística: "[...] desde 1987 [...] me da la impresión de que estamos comprando mucho más [...] al resto del mundo que antes y que el saldo, que ya era negativo, habrá aumentado más para nosotros, los catalanes " (16/5/96).

En resum, Lluch era molt pessimista sobre la capacitat de les parts d'Espanya per sobreviure autònomament, era molt optimista sobre la política espanyola i era molt ignorant sobre la realitat (per manca d'estadístiques). En aquestes circumstàncies, defensar l' statu quo li semblava sensat i denunciar-lo, insensat.

Les coses han canviat molt en els darrers vint anys. En tots tres sentits: en primer lloc, disposem de molta informació estadística. En segon lloc, dubtem que la política espanyola permeti arreglar mai la situació. En tercer lloc, ara podem ser molt més optimistes sobre la capacitat de Catalunya per sobreviure: el superàvit català amb la resta d'Espanya és només un 30% del que era fa dotze anys, i amb la resta del món hem passat del dèficit al superàvit.

Per a molta gent, incloent-hi una part significativa de l'empresariat català, el paradigma ha canviat, i el que semblava inimaginable ara sembla no sols possible sinó desitjable. Sens dubte que Lluch ha perdut la polèmica, però un té la sensació que qui l'ha derrotat no ha estat Sala i Martín, sinó l'Espanya en la reforma de la qual ell tant es va comprometre.

stats