20/09/2012

Comptem-nos!

4 min
Comptem-nos!

De totes les reaccions irades que he llegit contra la manifestació de l'Onze de Setembre i la seva canalització política per part del president Mas, n'hi ha una que em sembla especialment satisfactòria i positiva. Ho ha dit Alícia Sánchez-Camacho i alguns comentaristes i polítics espanyols i catalans. Han dit que, per molta gent que hi hagués a la manifestació, n'hi va haver més que no hi va anar i que, per tant, la veritable majoria dels catalans, els que es van quedar a casa, estan en contra de l'estat propi.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Em sembla un argument perfecte i molt positiu. No crec en absolut que tinguin raó: interpretar que els que no van anar a la manifestació són votants segurs del no a la independència em sembla un error immens i una apropiació indeguda. Tots coneixem unes quantes persones que no eren a la manifestació però que la seguien amb complicitat i simpatia. Moltes o poques? No hi ha manera de saber-ho. L'única manera seria preguntar-ho.

Si no me'l crec, ¿per què em sembla tan positiu aquest argument? Doncs perquè si tu dius que la majoria dels catalans, com que no van anar a la manifestació, estan contra la independència i que això és rellevant i definitiu, estàs acceptant que en el fons del que es tracta és de comptar-nos. Estàs reconeixent que el que és decisori és quants som uns i altres, qui té la majoria. Si dius "els meus són més que els vostres" estàs reconeixent que la forma de resolució d'aquest conflicte és la fórmula democràtica: ser més, tenir la majoria a favor. I en això hi estic totalment d'acord.

Una manifestació és un toc d'alerta, però no serveix per comptar-nos de veritat. Ni per comptar els que hi vam anar -és físicament impossible- ni per comptar els que no hi van anar i, a sobre, interpretar per què no hi van anar. En democràcia, la manera bona i legítima de comptar és el vot secret i lliure. Doncs ja està. Si la senyora Camacho pensa que la majoria no vol la independència i jo penso que la majoria sí que la vol, tenim un mètode eficacíssim i acreditat per resoldre el nostre debat: ho preguntem i comptem les respostes. La qüestió només es pot resoldre d'aquesta manera, en democràcia: preguntant, comptant i acceptant el veredicte de la majoria, sigui quin sigui. És la manera civilitzada de fer les coses.

És una manera tan civilitzada que costa argumentar-hi en contra. Costa argumentar que hem de ser independents perquè sí, perquè Catalunya és una nació, o que no podem ser independents perquè no, perquè la Constitució no ens deixa. Costa argumentar que la independència ha de quedar al marge de la democràcia, del que en pensin els catalans, que en això no es poden aplicar els mecanismes democràtics. De la mateixa manera que costa escandalitzar-se, com ha fet algú, perquè la independència divideix els catalans. Certament, ens divideix. Però també ens divideix la dependència.

Comptar-nos. Aquest hauria de ser el programa de totes les forces responsables en les pròximes eleccions catalanes, siguin quan siguin. Un programa senzill i clar: crear les condicions per preguntar als ciutadans què volen ser, amb llibertat, amb garanties per defensar tant el sí com el no, i amb respecte democràtic pel resultat. I organitzar el referèndum. Aquest hauria de ser el programa comú de tot el catalanisme, en les seves diverses candidatures o, si pogués ser, millor en una de sola. Un compromís programàtic de convocar un referèndum i un full de ruta compartit per fer-lo democràticament impecable. I crec, però no espero, que hauria de ser també el programa comú de totes les forces polítiques, les que votarien que sí i les que votarien que no, que accepten -com fan implícitament els que compten no-manifestants per demostrar que tenen una majoria- que la manera de resoldre el conflicte és comptar-nos. Eleccions, amb un referèndum al programa. I referèndum a mitjà termini, no gaire llarg, amb totes les condicions i totes les garanties per a tothom. Il·legal? Potser sí. Però en cap cas il·legítim. Votat en el programa comú de les pròximes eleccions, democràticament legitimat del tot.

Si ens creiem la democràcia, això no és gens dramàtic. Permetin-me un excurs. Fa uns dies presentàvem amb en Francesc Torralba a Cadaqués un llibre de cartes que ens hem escrit que es diu Amb Déu o sense . Recordàvem que aquesta discussió sobre Déu, fa no gaires anys, aquí mateix i encara avui en molts llocs del món, ha fet que la gent es mati. Aquí, fa setanta anys, mataven gent per anar a missa i mataven gent per no anar a missa. Ara i aquí, democràticament, un creient i un ateu poden ser amics, es poden intercanviar cartes respectuoses i presentar el llibre en una església. També la qüestió de la independència és explosiva. També hi participa aquesta barreja d'emocions, de raons, de memòria i de somni. Però té un avantatge: si Déu existeix o no, és una discussió que no admet arbitratge. És aliena a les majories: no podem dir que Déu existeix o no perquè una majoria ho creu. La qüestió de la independència és molt més senzilla: sí que té un mecanisme d'arbitratge i de solució. Votar. Comptar-nos. Excepte que algú la vulgui convertir en una qüestió metafísica, impermeable a la democràcia. En una qüestió religiosa. En una qüestió de fe. Si no és això, si és política, si és democràcia, comptem-nos!

stats