03/01/2015

Concert de Cap d’Any

3 min
Concert de Cap d’Any

Qui hauria hagut de dir a Johann Joseph Graf Radetzky von Radetz, de professió mariscal de camp, que la seva fama perduraria en el temps no tant per les seves batalles al nord d’Itàlia al capdavant de les tropes austrohongareses com per la composició musical que li va dedicar el patriarca dels Strauss, Johann Baptist, l’any 1848; fins al punt que s’ha convertit en una tradició acabar el concert de Cap d’Any amb aquesta peça en versió interactiva, des que es posà de moda fa setanta-quatre anys a Viena, amb l’orquestra de la ciutat, dirigida pels més prestigiosos directors de la història. Tant és així que aquesta composició ha perdut tot el sentit de ser interpretada qualsevol altre dia que no sigui aquest. Servidor no l’ha sentida mai dins un programa convencional. I així va succeir el passat dia de Cap d’Any al Trui Teatre, amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Felipe Aguirre, acompanyats, naturalment, pel públic assistent amb les seves mamballetes. Està clar que aquesta bauxa és alguna cosa més o alguna cosa menys que un concert. Sempre un grapat de peces curtes en les quals, a més de Johann Baptist Strauss i la Marxa Radetzky, un dels protagonistes habituals és el seu fill Johann. I com no podia ser d’altra manera, així també va ser en el Concert de Cap d’Any del Trui, que no va ser l’únic, perquè a l’Auditòrium del passeig Marítim l’endemà hi va haver la rèplica, una història de Montescos i Capulettos, a càrrec de la Strauss Festival Orquestra, amenitzada amb un cos de ball, vals amunt vals avall. Però aquesta és una altra història. Parlàvem d’Strauss fill, de qui l’OSIB va interpretar fins a cinc peces: Vals dels boscos de Viena, Tritsch-Tratsch Polka, Sang vienesa, El ratpenat i Trons i llamps. De Brahms, La dansa hongaresa ; de Rossini, l’obertura de La gazza ladra, i la d’ El barbero de Sevilla, de Gerónimo Giménez , que va ser l’encarregada de tancar la primera part del concert.

Segona part

La segona part es va iniciar amb la ja citada El ratpenat, també un clàssic d’aquest tipus de concerts. I aquí, ja un parell mallorquí d’heterodòxies, com és la inclusió de música de cinema, tan característica dels concerts reivindicatius al carrer que va interpretar la nostra simfònica fa dos anys. Per una banda, el tema central de La guerra de las galàxies, de John Williams, i per una altra el ben conegut Mambo de Leonard Bernstein, de la pel·lícula que ben bé podríem qualificar del primer musical teatral i cinematogràfic per antonomàsia, West Side Story. Txaikovski també va tenir la seva porció de glòria nadalenca amb Vals de les flors, d’ El Trencanous ; Offenbach, amb La vie parisienne ; Bizet i la seva prou famosa Farandole de la suite núm. 2 de L’Arlesienne, com també Sleigh Ride de Leroy Anderson, de la qual, per cert, hi ha un enregistrament a càrrec de John Williams.

No es tracta tant de fer una crítica, perquè aquest tipus de concerts són el que són, com de contar el que va ser aquesta festa tradicional. El director musical es va encarregar de fer-nos saber que el programa l’havia triat el cappare d’Alinmu, Agustín Pinillos. Val a dir també que la Simfònica, sobretot a la primera part, va sonar fosca, com si el local no projectés adequadament el so. Millorà una miqueta a la segona part, potser per les característiques de les peces. Però en qualsevol cas el públic s’ho va passar d’allò més bé i el concert va complir amb el que s’esperava, que no era altra cosa que una festa nadalenca amb la cloenda de rigor i tres bis, entre els quals, naturalment, va brillar la Marxa Radetzki, que era la gran raó de ser de la vetllada.

stats